dilluns, 12 de novembre de 2012

Bola de pél de gat

Molts cops em plantejo com serà això de trobar l'altre meitat. Si realment existeix, si només la troba molt poca gent, o si la podem deixar passar perquè badem.
Molts cops em pregunto quin criteri utilitzem per establir que ens hem enamorat. Si seríem capaços d'establir-ne un d'universal per evitar-nos la guspira del dubte.
- Però és que el dubte és el que ens manté vius no?
Ara els meus pensaments són semblants a una bola de pél de gat. Molts i entortolligats. I sovint el pensament de l'ésser humà és així, i l'art està en extreure-li el suc, cosa que jo encara no sóc capaç de fer.
Tanco els ulls i només em ve una imatge al cap. Ell.
És amor? No? Qui sap. Ningú ha establert un criteri comú per a tothom, perquè és un sentiment tan discutit, tan ampli, tan desitjat i tan poc assolit.
El més bonic de tots, i el més desconegut. És veritat, doncs, que ens atrau el desconegut, el que no se'ns dóna en safata de plata, el que ens fa extreure-li tot el suc a la taronja. I suposo que per això acostumem a caure per a la persona equivocada, perquè ens atrau allò que sembla impossible.
I aquest és el problema, l'impossibilitat de compatibilitat i harmonia. Però que quan et miro els ulls s'esborra, i ja no existeixen barreres que m'impedeixin entrar a casa teva.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Insomni

Coneixes la sensació de voler plorar i no poder? Bé, ara mateix tinc masses coses a fer, i la veritat perdo el temps per qualsevol tonteria.
Crec, que la meva tristor és tant forta, que les llàgrimes no llisquen ja dels meus ulls. Hauria d'estar trista per moltes coses per les que no ho estic, i no ho hauria d'estar-ne per d'altres que són importants. Però, al cap i a la fi, així és com em sento:
Com aquella muntanya que veus desde casa teva, tocada pels anys, plena de cases, sense un sol arbre perquè el seu bosc ha estat desforestat.
Creia que podia viure sola, incrèdula? Pot ser. Però no, sóc feliç tot i haver perdut tot. Perquè si, avui ho he perdut tot. Em falta oxigen a la bombona, però ja més igual. Sé que una part de mi es mor, i això és una de les pitjors coses que poden passar, perquè trencar amb una part de tu, és fragmentar-te al cap i a la fi, i així, mai sentir-te completa fins tornar-la a incorporar, però i què? Sóc feliç.
Que si crec en lo etern? No, crec en l'etern retorn. Tot torna, al moment adequat, i si ha de tornar.  Sóc feliç.
I perquè sóc feliç, amb les desgràcies que s'acosten? Perquè sóc feliç, amb les nits de plors que s'acosten? Perquè sóc feliç, amb la tempesta que s'acosta? Perquè sóc feliç, amb el fred que s'acosta?
Bé, sóc feliç perquè cada dia m'aixeco, obro la finestra, i veig un Sol radiant davant meu.  Perquè cada dia, baixo les escales, i tinc la gossa més bonica del món esperant-me. Perquè cada dia, m'aixeco a les 6 del matí i trobo a la meva mare fent-me el bocata i dient-me bon dia. Perquè cada dia, quan pensi en tu, al meu cap s'esboçarà un somriure. Fins l'últim instant, saps que em tindràs al teu costat, sempre.
Hi ha coses que hem de deixar enrere, coses que hem d'aparcar. I hi ha gent més forta i gent més dèbil. Bé, jo sóc dèbil, i necessito l'espai per a fer-ho. Els records no es reparen a base de puntades de peu. Encara que impliqui deixar la persona que més estimo ho faré, i és que no podem negar l'innebitable, entre tu i jo hi ha hagut màgia.
No es traca d'engranatges, ni de peces que no encaixen, ni de cordes, ni de fils. Es tracta d'un llaç més que hem de deixar anar i que potser algun dia tornarà. L'espurna mai s'apaga, però la màgia s'acaba.
Estic trista, però per sobre de tot, sóc feliç. No perdo l'esperança en trobar qui em convé, i qui m'acompanyi a ser-ho també. 

dissabte, 29 de setembre de 2012

La imperfecció de l'univers

Camino. No crec que hi hagi millor sensació que la de sentir la sorra entrellaçant-se amb els dits del peu, a mida que vas caminant per un camí imperfectament uniforme, i cap a un horitzó que saps que mai podràs tocar. Però tot hi saber-ho, és el que et mou. La sorra i els peus, l'unió de l'home, un ésser d'acer aparentment però aigua a l'interior, amb la terra, amb la capa superficial dèbil de sorra i dura com una roca per l'interior. De dos pols oposats però amb una característica comuna; la perfecta imperfecció.
I és que la imperfecció de l'ambient que ens rodeja, el nostre entorn, o el nostre planeta, la terra fa que sigui tant meravellosa. Les imperfeccions en el relleu, muntanyes, valls, penyasegats, oceans, glaciars, les imperfeccions en els seus éssers, tota mena d'animals i vegetals, els imperfectes rajos de sol, que generen la radiació adient a cada lloc sense tocar-hi uniformament a tots, i per sobre de tot les imperfeccions humanes.
Pensem amb la persona que més estimem. Fet? Bé, ara pensem en allò que ens hauria de molestar, o no agradar. La cara que fa quan es desperta... Has esboçat un somriute, m'equivoco? Quan s'enfada i després ens demana perdó per haver-se passat, quan saps que en part tenia raó. L'orgullós que s'empassa l'orgull i et diu que li agrades. El mentider que no diu cap mentida. O és que, no valorem més nosaltres mateixos les persones imperfectes? Aquelles que tenint defectes ens captiven? No valorem més el que és tímid i ens parla que aquell que no ho és?
Tendim a valorar allò que se'ns fa estrany. Quan ens enamorem, ho fem d'una persona no d'una màquina, per tant no li podem demanar el gelat del gust que més ens faci el pes, l'hem d'acceptar així, perfectament imperfecte.
Camino. La sorra entrellaçant els dits del meu peu cansat, però que no s'atura. Camino sobre un sól imperfecte, sota una llum imperfecta i vóra un oceà imperfecte. El que estimo, i em fa a mi perfectament imperfecte.

dissabte, 8 de setembre de 2012

La segona ment

Paulo Coelho m'ha fet reflexionar. En realitat, coneixeu aquells llocs o persones que sembla que us menjin l'aura? Que sembla com si us comprimissiu pel simple fet d'estar al seu voltant? Això és el que hem d'aprendre a controlar. A estar bé i no deixar que ens manipulin com titelles.
Per fer-ho, hem de ser conscients de la nostra segona ment, aquella que canta les cançons que no sabem quan hem escoltat, aquella que quan som dependents d'algú ens recorda "això li agradaria" o "aquí hauria de ser-hi", o aquella que simplement fa la llista de la compra mentre ets a classe de matemàtiques. Controlant aquesta segona ment, que guarda les nostres sensacions més profundes i incontrolables, aconseguirem no deixar-nos aixafar per cap lloc o persona.
Que la segona ment diu que facis la llista de la compra? Fes-la fins que es cansi. Que la segona ment diu que a aquella persona li agradaria allò? Transmeteix-ho en veu alta fins que el pensament passi a ser de la primera.
Sóc una aprenent, una constant aprenent. I considero que ara mateix el meu examen recau sobre el control de la segona ment, i espero que la meva tossuderia (el que molts considerarien defecte) es transformi en un aspecte positiu i m'ajudi a aconseguir-ho.
Potser la solució està en trobar racons amb màgia, persones que t'omplin i paraules que algun dia van ser escrites perquè ara jo o tu, les llegim.

dimarts, 28 d’agost de 2012

El rumb.

Entre reflexió i reflexió i Jorge Bucay, he estat intentant trobar el rumb de la meva vida. No es tracta de saber on vaig, ni d'escollir el camí, ara per ara està en com el recorro. Bé, crec que el meu rumb és el plaer. Ara mateix crec que la meva vida es basa en la recerca constant d'allò que m'ompla, i em fa completament feliç, que no és el mateix que contenta. M'explico. Estudiar no fa que estigui contenta fent-ho, però em fa feliç, perquè sé que estudio pel que m'agrada i aprenc. I això ja simplement és un ingredient més positiu per a la felicitat. No és un plaer efímer, fa que cada matí m'aixequi. Crec que aquí està la clau per trobar el teu rumb, en la distinció de les paraules felicitat i alegria.
I perquè el plaer? Si no m'agrada, ho deixo, així de ximple. Sóc a més a més una persona molt tossuda, quan vull una cosa no paro fins aconseguir-la. Però bé, deixem el meu caràcter i les debilitats que té que en són moltes i centrem-nos.
La recerca d'allò que m'ompla, he trobat varies coses. La primera la lectura, llegir llibres, camuflar-te en histories i transportar-te a elles és increïble. La segona, córrer. Em relaxa, em distrau i m'ajuda a aixecar-me amb un somriure l'endemà. La tercera, la música. Ja la tenia clara de fa molt aquesta, és l'oxigen i l'escapatòria quan les llàgrimes et tapen el sol. La quarta, respirar fons. Respirar, la cosa més senzilla, i no li dedicava ni dos minuts al dia, ara que ho faig, vaig molt més relaxada a tot arreu. I la cinquena i última, la gent que m'estima. Evidentment, la més important, he aprés que tot comença i tot acaba, que tot té un final, i assumit això la pèrdua no et fa tant de mal, la llibertat vers l'altre persona tampoc, i com més deixes que espandeixin les ales, més dura allò que et pensaves que sols duraria un instant.
Tinc moltes més coses que em fan feliç, però aquestes són les bàsiques. Evidentment també està el tancar els ulls i que la brisa marina acarici la teva pell, l'acariciar la teva mascota i sentir que alguna cosa en ella s'ha remogut, el seure a veure les estrelles... Fins el moment que em prenc el café pel matí. Visc de petits somriures que la gent no sap quan em van donar, de petits accidents en la rutina, d'instants. Instants de complaença.

divendres, 24 d’agost de 2012

Dependència i possesió

Arriba un moment a la vida que pares i reflexiones. Te n'adones que necessites un canvi radical, que de fet l'estaves buscant fa temps, molt de temps, però consideraves que formava part de tu i ja no perdies ni un minut en intentar canviar-ho. Bé, jo parlo de la dependència emocional, però potser a tu t'ha vingut algun altre canvi, si és així, t'animo a fer-lo. Els impulsos molts cops no són bons, però d'aquests es generen els millors moments, així que has d'aprendre a manejar-los. Però bé, ara no estava parlant d'impulsos, sempre me'n vaig per les branques. Sinò d'un canvi, el meu canvi.
No sé si ho ha generat el fet de llegir, de veritat li haig d'agraïr part de que la meva felicitat estigui en la seva màxima esplandor i romangui imperturbable a Jorge Bucay, o el fet de parlar amb les persones que estimo, i d'altres que simplement m'he trobat pel camí, que m'ha fet obrir els ulls. Tots som dependents per naturalesa, alguns més que d'altres però ningú s'escapa. Tots som capaços de regirar el nostre humor amb un simple comentari d'una persona, o millor dit LA persona.
Però, de veritat hem de deixar que comentaris sense importancia ens generin maldecaps? Que no puguem volar tranquils pel fet que l'altre no ho fa? Està clar que si veiem algú enredat en un arbre l'ajudarem a sortir, però i algú que s'hi fica ell sol i s'hi nega? No hi ha dret, ni per tu ni per l'altre persona, i és una raó tan senzilla com que tu no ets feliç si l'altre no ho és, i per tant el forces a amagar els sentiments davant teu, per no fer-li mal, i el reprimeixes.
M'ha costat admetre que depenc d'algú, i m'hagués costat menys si fos de la meva mare, que és dolent però sé que almenys estarà sempre al meu costat. Però crec que he fet un pas enorme, que és admetre-ho, i un altre darrere, admetre que l'altre no té la culpa. I sabeu? Una persona molt sàvia m'ha fet entendre que no es perd ningú, perquè ningú es realment teu. Si no hi ha possesió, no hi ha pèrdua, per tant la por a la pèrdua és inútil. I és que pels ingenus que segueixin pensant que tenen a algú, que sàpiguen que "ningú pertany a ningú, només et pertany el que senten per tu" (Laura Gallego- Memorias de Idhún).
Que aprendré a volar feliç sola, segur. Però seguiré alerta de qui tingui una pota enganxada, encara que alguns se la podrien quedar! ;)
Bona nit!

dimecres, 15 d’agost de 2012

I guess I rather feel pain than nothing at all

Suposo que la vida molts cops és més senzilla del que la pintem, si, però si nosaltres no la simplifiquem és perquè en el fons no volem. Ningú crec que vulgui ser una màquina, perquè expulsar el dolent de les experiències és utilirzar la funció de suprimir de l'ordinador. Ja ho deia una cita, i també moltes cançons; "I guess I rather feel pain than nothing at all".
I perquè tot això? Doncs perquè on realment vull arribar és en els moments que et tiraries per un precipici amb l'esperança que hi hagués algú abaix, perquè aprecies massa la vida com per deixar-la anar però arribes a un punt de desesperació màxima on et perds i et perds un i un altre cop. Aleshores és quan es crea el que jo anomeno, escut d'inseguretats. Intentes canviar i amagar la realitat als altres, intentes fer el bé i complaure als demés. Sobretot això últim és un error. Si complaus algú, ho faràs amb la persona equivocada, sempre passa.
Per més que trenquis la rutina, dibuixis un somriure on no l'hi ha, et maquillis, et canviïs els cabells o la roba, trobis amor... Fins que no t'aconsegueixis trobar a tu, res rutllarà.
Però passi el que passi has de saber, que si no t'agrada alguna cosa l'has de canviar que hi ha temps per recuperar-la si ho trobes a faltar, que si el que vols fer no porta enlloc, fes-ho igualment perquè només t'arrepenteixes del que no has fet, i que s'ha de pensar pels altres perquè fer somriure a algú no té preu, però més per un mateix, doncs al cap i a la fi tots comencem i acabem el camí sols.
Que els éssers humans som puzzles, ens trenquem però ens recomposem perfectament. Amb la petita diferència que en un puzzle si es perd una peça no es pot recomposar, i l'ésser humà sempre és capaç d'omplir tots els buits. Que s'ha d'estar al pou més fons per poder tocar el cim.

dilluns, 13 d’agost de 2012

Rock camp 2012

Hace mucho tiempo que no escribia, un montón, y he decidido escribir esta vez para todas esas personas que me han ayudado a realizar este viaje de cambio. Para ello, muy a mi pesar (jeje es broma) lo tengo que hacer en castellano porque si no no me van a entender.. O se les va hacer difícil.
Por lo visto la vida es un camino para encontrar-nos a nosotros mismos. A veces te pierdes y en un momento dado te vuelves a encontrar, y eso, eso me ha ocurrido gracias a vosotros.
Hace ya 8 dias dejé rock camp atrás. Aparqué otra etapa de mi vida ya que no me es posible volver otra vez :( Aunque tener por seguro que volveré a veros! Allí encontré a parte de unas personas maravillosos un ambiente espectacular.
Está claro que desde pequeña hay algo que ha movido mi mundo; la música. Y ahora ese, por así decirle, oxígeno que hacía latir mi corazón cada dia se respirava en enormes cantidades. En cada rincón. En cada esquina. La gente es distinta. Ya de por si todo el mundo que va de campamento va de otro rollo pero allí hay algo mucho más fuerte que nos une a todos: la música. Incluso la mayor discusión te parece pequeña y el mal trago que puedas pasar alguna vez se compensa en creces con todo lo que vives. Es el sitio que todo el mundo debería encontrar. El sitio que te hace respirar, y ser tu mismo 100%, sin máscaras ni engaños.
La biblioteca del escritor, el pueblo del que se enamora un pintor, el teatro en el que un actor se crece, eso ha sido rock camp para mi.
Y me falta lo más importante, agradecer a las personas que me han acompañado en este viaje, empezando por todos los profesores y monitores, a los que le cojes un cariño tremendo a todos y cada uno de ellos porque son únicos y especiales a su forma y cada uno te aporta algo distinto. En especial a Flores, el mejor profesor de bajo del mundo pero tambien un amigo especial que te hace ver que no eres tan mala como piensas jeje, y tambien a Paula no solamente la mejor compositora y profesora de teclado que he conocido, sino una de las personas con más talento, tanto personal como profesional, con las que he tenido oportunidad de encontrarme.
Y después a todos mis compañeros, de viaje, todos y cada uno de ellos con los que he hablado o cruzado un simple hola ya se han ganado un espacio en mi corazón. A todos los que habeis leído esto, especialmente si te lo he mandado es porque formas parte de ello. Pero en muy especial dar las gracias a Guille, Ainhoa, Carla, Gonzalo, Ruth, Raquel, Alejandra, Jesús, y Victor. Victoria, que me ha ayudado, escuchado y entendido como la que más, que ha sido la razón principal de que se marchasen mis dolores de cabeza, y que tiene un pedazo enorme de mi. Lidia, que no tengo mucho que decirte, creo que las cosas se dicen solas, y si no a base de horas de fijo jeje, la mejor de las mejores. Y por último, la pieza más importante de todas, que hace que todo ruede perfecto, el que dibuja mi sonrisa siempre, y al que le agradezco parte de lo que soy ahora, no sabes cuanto te quiero, eres el hermano que no viene de sangre, se escoje, y que aunque viva lejos nada cambia, porque siempre estás ahí Bittor, y yo siempre lo voy a estar.
Os quiero, y gracias otra vez.

dissabte, 26 de maig de 2012

Et seguiré com el primer, encara que tu i jo sabem que sempre és el mateix


"Et seguiré com, qui no vol res. Encara que tu i jo sabem que sempre ens perdem"
Ella plora. Plora desconsoladament.  Ell fingeix. Fingeix que és feliç. Fingeix que tot li va bé. Ella plora un altre cop. Però vol parar de plorar. Ella plora.
Silenci. Mirades silencioses. Mirades que cremen. Mirades. Mirades plenes de paraules, però silencioses. Silenci.
Orgull.  Ell no parla. Ella no parla. El silenci els crema. Orgull.
Un dia, ella parla. Demana perdó. Desconcert. Ho hauria d'haver fet? Si. No. Què importa. Ell demana perdò. Un dia, ella parla.
Vida. La flama neix altre cop. Ella suspira. Aliviada. Ell suspira. Ella vol tornar a començar. Per ell mai s'ha acabat. Vida.
Efímer. Tot és efímer. La pau dura poc. També la felicitat. Hi ha barreres. Perquè al cap i a la fi els dos sabien que seria. Efímer. Tot és efímer.
S'acabarà? Algun dia, ella suposa. Ell no. Ell sap la veritat, la poseeix, la toca, juga amb ella, la transforma. Ella suposa la mentida. Ell no. S'acabarà?
Ella plora. Plora desconsoladament. Ell fingeix. Fingeix que és feliç. Fingeix que tot li va bé. Ella plora un altre cop. Però vol parar de plorar. Ella plora.
Se sent un murmuri. De cop. Crida. Ell crida. PROU:
S'ha acabat.

diumenge, 13 de maig de 2012

No hi ets, i no hi ha res. Només records teus dalt del cel.

"L'horitzó és la meva presó, però segueixo dempeus, a dalt del meu vaixell. 
Ell aguanta, els cops que fa el vent"
Això és una història, de dos humans. Un dia els seus camins es van encreuar. Per casualitat, per atzar. El destí, una força més poderosa que res, va intervenir en les seves vides. Anaven navegant, per mars paral·lels, però es veien, l'un a l'altre. Observaven la remor del vent fregar les veles, i la dolça melodia dels ocells cantant. De cop, van observar una unió dels dos mars, un riu comú per on navegar. Els dos van virar sense pensar-s'ho. Ell la observava en silenci, ella somiava en canviar de vaixell. El seu era massa pesat. Quan els dos vaixells van xocar, ella va saltar. Ell la va ajudar a entrar. El riu era llarg, infinit, no es veia el final. Els dos van navegar durant molt de temps al mateix vaixell, durant molt molt de temps. Tant que no hi havia vida abans d'aquella. Semblava com si mai haguéssin existit dos vaixells. Però de cop, va venir una marea, i el vaixell va tornar a virar. Ell va fer el possible per seguir endavant. Ella plorava. Tenia por de volcar i caure a l'aigua indefensa. Ell l'agafava, l'abraçava. Sense deixar anar el timó. Ella patia, tancava els ulls, i es veia al mig del no res. Intentava imaginar-se la pau. El vaixell va acabar a la biforcació que abans els havia unit. Allà hi era, el de la noia. Ella volia estar amb ell. Ell volia estar amb ella. Però el vaixell d'ell anava cap a un precipici. Ella va saltar. Tornava a estar al seu vaixell. Però quan ell va intentar saltar a l'altre vaixell, era massa tard. Ja s'havien allunyat massa. Ella va intentar agafar el timó i girar, però no va poder. Aniria a parar a l'altre camí si ho feia. Així que va continuar, silenciosa, el seu camí cap un altre mar, si pot ser un oceà. Mai va tornar a saber res d'aquell noi, que un cop va significar el món sencer per ella, però no va marxar mai de la seva ment. El record perdurarà per sempre.

diumenge, 6 de maig de 2012

Canvis.

"Vulguis o no, ets així, i no ho pots canviar." Mentida! Sempre podem canviar, sempre. Ara, si ho fem, ho hem de fer per nosaltres mateixos, pel nostre bé, no pel dels altres.
Molta gent m'ha dit que he canviat, bé, potser és cert. La vida no m'ha dut precisament per un camí de roses, i hi ha coses sobre les que reflexiones quan ja tens una certa experiència.
Sóc conscient que encara em queda molt per viure, ho sóc, que potser no sóc la més indicada per donar consells, ho sé, però això no vull que us ho preneu com un consell, ni clm una advertència ni com cap mena d'avís, perquè no ho és. Cadascú ha de fer el seu camí, escoltar, però al capdavall no tòrcer cap decisió per un altre.
Com deia abans, he canviat. M'he tornat més desconfiada, malauradament és una cosa que no he pogut evitar. Quan et donen per tot arreu, crees un escut protector, i el meu ha estat la desconfiança. M'he tornat més àcida. També és cert, quan no reps un bri de dolçura te'n acabes tornant, tard o d'hora. De totes maneres sóc conscient de qui es mereix la meva dolçor i qui no.
D'altre banda, m'he tornat més segura, del que faig, perquè ho faig i com ho faig. He pres les rendes de la meva vida per canviar la direcció. Sí. Potser tot es podria resumir en un canvi de direcció.
No és que hagi canviat la meva actitud, ni molt menys els meus ideals. No és que hagi deixat de lluitar per allò que considero injust, sempre ho faré. Simplement, he après a no lluitar contra qui no m'aporta res, ni fer-ho per algú que no em mereix. He après a no malgastar forces amb gent que no val la pena, i ara he d'aprendre a saber-ho fer sense tancar cap porta a noves oportunitats, persones i coses que em puguin omplir una mica més el sac de la felicitat.

dijous, 3 de maig de 2012

Tu i jo.

Tu somrius, jo somric. Tu em mires, jo t'observo. Tu em cremes, jo poso l'edifici en flames. Tu m'il•lumines, jo intento enlluernar-te amb la meva llum. Tu dius que m'estimes, jo sé que t'estimo. Tu actúes silenciós, jo ho faig a grans passes. Tu millores, jo intento millorar. Tu mires endavant, jo camino endavant.
Tu i jo. Som i a la vegada no som. Tu i jo. Dos ànimes cansades i alhora intrigades. Tu i jo. Dos cossos etèris que s'amen. Tu i jo. Reprimida llibertat. Tu i jo. Mar i terra. Tu i jo. Blanc i negre. Tu i jo. Una promesa. Tu i jo. Un somriure. Tu i jo. Un somni. Tu i jo. complicat, però simplement sempre ho serà. Tu i jo. Lluny i alhora aprop. Tu i jo. "Corren les nostres ànimes, com dos rius paral•lels".

dilluns, 30 d’abril de 2012

Res.

No vull. No vull. No vull. No vull encadenar-me un altre cop. No. Però, i si mai m'he desencadenat? Porto dos dies desconectada. Suposo, que en realitat ja ho estava abans. Un cúmul de boira forma la pluja. I ha arribat. 
Tinc l'esperança que desprès de tot això torni a sortir el sol. Perquè en realitat tot allò que mou l'ésser humà és l'esperança. L'esperança de trobar un camí en el qual adentrar-se i poder ser feliç. El teu camí. El que molt pocs troben, i molts estan tota la vida en recerca. Però el buscador pot ser feliç en el camí d'altres. Perquè l'ajuden. Perquè l'aporten coses que no sap. Però també té moments de tristor. En els que es troba en laberints dels quals és molt difícil sortir. Ell mai es rendeix. I acaba sortint-ne. I així, el buscador trobarà o no el seu lloc, però aprendrà. I de fet, aquesta és l'essència de la vida. Aprendre. De cada persona. De cada moment. De tot.
La gent que m'estima no m'enten. No enten el que em passa. I és normal, perquè en realitat no ho entenc ni jo. Intento buscar una sortida, allò inesperat que fa que tota la desesperació marxi. Però m'he ofegat en el meu propi mar de llàgrimes. Ploro. Ploro. I ploro. M'aturo a vegades, canvio de pensament. Torno a plorar.
Em dic ádeu a mi mateixa per un temps, perquè necessito trobar-me un altre cop. No vull encadenar-me a un altre ser un altre cop, però ja ho estic.

dissabte, 21 d’abril de 2012

"If you love someone set them free, and if they really love you they'll come back"

Tinc un cert coneixement de mi mateixa, conec els meus defectes, les meves virtuds, encara que em costa admetre-les, com actuaré en gairebé cada situació etcètera. Per saber-ho, tot i que sembla tasca fàcil a mi m'ha costat bastants anys de feina i modelatge. Ara però, estic buscant intentar establir una connexió amb la meva ànima, trobar-me a mi mateixa.
Per poder trobar l'èxtasi total sóc conscient que haig de canviar algun aspecte de mi, i un d'ells és la meva felicitat. Sempre he reconegut que la meva felicitat és molt dependent. Tot i que fins ara sabia que era un error, no m'havia adonat de la seva profunditat. És un pou tan fons que abaix no hi ha oxigen. M'explico:
El fet que la meva felicitat depengui dels demés, genera en mi inquietuds, i por. Com tinc por a perdre els que estimo, com tothom, però agreujada per la pèrdua de felicitat que això em suposaria, les meves relacions acaben sent concentrades i molts cops dono massa i no rebo res a canvi. Tothom es cansa, d'això.
He d'aprendre a somriure per mi mateixa i a ser conscient que les persones que estan a la meva vida estan perquè així ho han escollit, directa o indirectament, i que són lliures de marxar quan vulguin.
Per tant ara romandré asseguda, i feliç estant-hi. I si hi ha algú que em vo donar la mà i treure'm a ballar una estona, li aportaré el millor de mi, i tot el meu coneixement, que encara és poc, fins que vulgui marxar i torni a estar asseguda.
I és que la clau de tot és trobar la felicitat en aquells petits, volàtils i quotodians instants que formen el teu dia a dia.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Glad you came.

Saps com aprens què algú és la persona correcta? Bé, jo no. No em demanis si el que tinc durarà. Només sé que existeix. Que en aquest moment és real, encara que sigui dins la meva realitat. Dins la nostra. La seva i la meva.
El meu cos no sent el magnetisme i l'atracció que sent per d'altres, però sóc conscient que és pel fet de que ja el porto dins i alhora fora de mi. En canvi, la meva ment sí que sent aquest magnetisme per la seva. Perquè al formar part de mi, però no ser-hi, fa que vulgui entrar al seu món, al seu pensament, a allò que em permet enriquir-me, saber, experimentar, créixer.
I la realitat, és què el que fa ell és això, enriquir-me com a persona. M'aporta allò que ningú més fa. Em fa veure camins i parlar de coses que a un altre se li fan extranyes i feixugues, però ell les comprén, i acaben sent les nostres coses.
Però, la part més important, i el motiu pel qual no el deixaré anar mai, és que a banda d'encisar-me i enriquir-me com ningú altre, és un dels que em proporcionen l'ingredient per a la felicitat diària. Estimar i ser estimat en retorn.
Potser és veritat que la vida és efímera, però els grans amics duren per sempre. Guillem, gràcies per tot.

dimecres, 11 d’abril de 2012

L'esperança que t'aixafa.

M'agradaria molt poder guiar-lo.
De fet, en parlo molts cops, el frego lleugerament amb els meus mots i el deixo sortir del meu interior on creix i decreix a una velocitat sobrenatural. És com un nen petit. Les vegades que el necessito i el crido, s'amaga, poruc de que li pugui encomanar alguna tasca que no vol fer, com el nen s'amaga de la mare quan el crida perquè és hora de plegar o qualsevol altra tonteria que provoca en ell la rabieta corresponent. Altres vegades surt, juganer, amb l'esperit del nen, inocent, sense cap mena de prejudicis, i fent absolutament el que li rota.
És, el que em mou i a la vegada m'atemoritza. És el que em molesta i a la vegada m'anima. És efímer i alhora etern. És tot i no és res. Tothom el coneix i ningú el sap definir amb la seva plenitud. Per a mi, és l'esperança de tot ésser durant el seu camí vital, que fa que cometi errors i no n'aprengui.
A vegades li somric, a vegades li dono l'esquena i altres simplement l'ignoro. Complicat, eh? Però qui va dir no ho fos?
"Nunca nos dijieron que seria fácil, sólo que valdria la pena"
M'agradaria molt poder guiar-lo, a l'amor.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Carta al vent, a la remor d'un suspir, a tu.

Suposo que aquest text correspon a una resposta. Però no directa, més aviat una carta a l'aire. No sé si mai arribarà al seu destinatàri, espero de tot cor que hi arribi. No sé si mai la llegirà algú que es senti identificat amb ella i no ho sigui, en aquest cas ho sento. No sé ni si tindrà alguna utilitat, pot ser quan creixi i la llegeixi anyori els moments en que era una adolescent més, enamorada.
Som humans. I com a tals cometem errors. Ningú ens pot retreure res del que hem fet, i millor fer que no quedar-se estàtic, inamovible. Tot el que facis o diguis podrà ser utilitzat en contra teva, sí, però el que no facis també. I la veritat que a mida que va passant el temps te n'adones que només t'arrepenteixes per allò que no has fet, perquè lo altre ho vas fer perquè en aquell moment ho senties. Jo vaig deixar de fer, i vaig fer malament. I tu ho saps. I ho vas saber utilitzar en contra meva.
Sé que vaig errar, sé que potser no hauria actuat d'aquesta manera, sé que et vaig fer mal. Però tu a mi me'n vas fer molt més. Em vas ajudar a créixer però a base de què? Mentides? Perquè tot van ser paraules que se les va endur el vent. Persones incompatibles? No em crec aquestes bajenades, ja hi he passat, per aquestes tonteries. Jo també creia que hi havia persones que ho eren. Però saps què? Per molt que ho neguis nosaltres no ho som. Es va crear un cercle viciós, del qual jo fugia. M'amagava i em quedava quieta, sense fer cap remor. Mentre tu intentaves que jo n'emetís, però el meu cor ja estava cansat de tanta brossa acomulada, i no podia. Es van començar a formar converses tenses, sobre temes de la vida mateixa. Teniem diferents punts de vista però ens complementavem l'un a l'altre. El que passa és que masses tensions genera que la corda es trenqui.
Al final es va acabar. Punt.
No hi va haver res més. Un silenci incòmode de tant en tant. Ignorància per les dues parts. Bé, per la teva. I ara hi és també per la meva. La part dolenta és que no, no te me'n vas del cap. Per més que hi penso, reflexiono i per més mal que m'hagis fet, no marxes. Un dia quan vàrem parlar et vaig dir que només era conscient de la possesió d'una qualitat per part meva. I era la d'ignorar les persones que m'havien fet mal. Feta la llei, feta la trampa. I aquesta ets tu.  
Aleshores, es presenta un conflicte moral. Què faig? Et deixo marxar, t'ignoro perquè no estàvem bé? Perquè la cosa no va rodar? Perquè els dos ens vam fer mal? O ho intento? Per patir un altre cop? Perquè torni a acabar malament? Però qui no arrisca no guanya. Així que per part meva  ja saps el que hi ha, aquí, i d'altres maneres, t'he fet saber el que en penso. Per molt que tu m'ignoris. Per molt tu hagis passat pàgina. Per molt fàcil que sigui per tu no llegir-ho, i passar de tot. Però sóc així, i lluito. Lluito per no perdre allò que es va construir i que em feia somriure cada nit. Allò que, pot ser fals, però feia que fos cada dia una mica més feliç. Lluito per tu.

dimecres, 4 d’abril de 2012

Cada insant, un ciment.

Insants. Dolços. Amargs. Vius. Morts. Gèlids. Calents. Tendres. Durs. Instants.
Ens marquen el camí. Tracem les nostres pinzellades. Verdes. Vermelles. Grogues. Blaves. Liles. Roses. Segons cada insant. A qui no li ha passat, amb una frase o tan sols una mirada, el dia es gira i allò que veies negre pel fet d'aixecar-te amb el peu esquerra es torna. Viu. Alegre. Feliç. De tots colors. De fet, ja ho feien els escriptors desde temps antics. Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa en són un clar exemple.
Tirant és un cavaller que desitja casar-se amb una dama, els dos estan al mateix estament social i l'obra té tot al seu favor per acabar bé. Això és exemple d'un dia que t'aixeques amb ànims, has rebut bones notícies i vas passejant el teu somriure esplèndit d'orella a orella. La novela fa un gir de 360 graus i acaba malament, igual que li passa al nostre dia en quan rebem una mala notícia, o simplement un amic ens deixa anar una esbroncada (que aleshores ens hem de plantejar quina classe d'amic és) o algú ens tira una mirada d'aquelles que se't queden clavades i et traspassen com ho faria una estaca clavada al pit.
Amb Curial e Güelfa, però, succeeix tot el contrari, comença amb una situació d'amor entre diferents estaments socials, amor impossible. Això correspondria al dia que pinta més negre que la tinta de calamar. Al final, la situació gira i l'amor és possible. Per tant, la marea s'endú la tinta i ho tornes a veure blau, pacífic.
I què en vull extreure jo, de totes aquestes històries? Doncs bé, bàsicament altre cop l'importància d'observar. De fer dels mals indicis bones prediccions i de veure, entendre i comprendre qui i què torna els teus dies dels colors de l'arc de Sant Martí i qui o què fa que estiguin apagats, sense vida. Reforçar els primers és el meu consell. Intentar que cada insant valgui la pena i així aconseguir posar els ciments que construiran l'edifici. Ignorar els segons és el meu altre consell, ja que tan sols aporten maldecaps i no val la pena patir amb el temps que hi ha, que és poc encara que ens sembli el contrari. Per últim, viure lliure de prejudicis i de normes, trobar l'esperit del nen del que Nietszche ens parlava i aprendre a volar.
Insants. Dolços. Amargs. Vius. Morts. Gèlids. Calents. Tendres. Durs. Instants.

dijous, 22 de març de 2012

L'escapisme

Sempre he trobat un cert atractiu a les obres escapistes. Aquelles que busquen altres alternatives a la realitat, que creen diferents mons paral•lels als que nosaltres considerem reals. M'he adonat que jo també ho faig això, tant conscient com inconscientment, constantment.
M'explico. Jo el creo conscienment. Quan em vull escapar del món toco. Quan la tecla del piano que toca la superfície fina dels meus dits emet un so, m'obra portes a un lloc nou. Tanco els ulls i m'imagino el meu món perfecte, on l'amor sempre és correspost, el concepte de guerra és desconegut i el d'antipatía evitat. Però aquest món tant sols em permet somiar, i no viure-hi en ell, ja que la meva ànima s'hi transporta però el meu cos no.
Fa poc em vaig adonar de què hi havia una manera de canviar la realitat; el viatge amb el teu subconscient, el que crea la part inconscient. Hi ha gent que es creua pel teu camí de les quals saps que no et despendràs. Potser hi haurà primaveres espectaculars i hiverns molt freds però sempre seran presents pel simple fet que hi ha alguna cosa que t'encisa i alhora et lliga i complementa. Amb aquestes persones, que en són ben poques, són amb les que descubreixes el verdader significat de la frase "vola amb mi". Et transportes a un món paral•lel a aquest. Un que tan sols sou vosaltres i ningú més i per això ens passa tantes vegades el fet de que parles d'alguna cosa i només t'enxampa el teu millor amic .. Etcètera.
Escrivia per donar les immenses gràcies a la vida en si, que m'ha donat la oportunitat d'escapar-me de la realitat i sobretot d'adonar-me que cada un milió de persones que coneguis, hi haurà una que valgui la pena.

dimarts, 20 de març de 2012

#.

Feia molt temps que no escrivia.. suposo que només escric quan em sento indignada, trista, quan hi ha alguna peça que no cuadra. Perquè fa que tot torni a encaixar, i perquè a mida que vas escrivint, te n’adones de tot allò que té coherència i del que no.
Les històries comencen molt bé sempre. Però no sempre tenen un final feliç. Una de les millors persones que he conegut em va dir un dia; “Si tenen un final trist, és que no és un final”. Pot ser. I seria molt bonic retrobar les persones que han passat per la teva vida, que has anat deixant enrere amb cada una de les patjades i que de veritat trobes a faltar. Però per trobar-les a faltar, cal perdre-les. Mai te n’adones de quan pot arribar a significar una persona per a tu fins que està lluny de tu. Sí, que li pots tenir apreci. Sí, que pots considerar-la amb la que tens més afinitat, o fins i tot la que estimes més. Però no comprens que tot el que dones no era en va fins que ja no hi és amb tu. Per sort les persones tenim el do de perdonar. Algunes més, algunes menys. Però qui no és capaç de perdonar no es mereix poder errar. I la veritat, tothom comet errors. Alguns més grossos, alguns més petits. Però tothom em fa. Centenars. Milers. Milions.
Però algunes vegades, certes circumstàncies fan que dues persones no siguin compatibles. Que per molt que s’estimin no puguin estar juntes, perquè hi ha alguna cosa, per molt petita que sigui, que les fa incompatibles. Fa que una, o les dos, pateixin. I que no pugui ser allò que volen sigui. Aleshores, la manera més fàcil és allargar les mans fins que vagin trencant el llaç que havien creat. I és quan el dolor de la pèrdua t’envaeix. O no. La qüestió és que si no ho fa, te n’adones que no era per a tu. I si ho fa, que segurament si, intentes flexibilitzar-te, i s’enforteix el vincle. Perquè acceptes que l’altre persona no donarà més, i l’altre comença a donar, i aleshores et sents afortunada de no haver-la perdut. I tot això crea un cercle viciós en el qual m’incloc.
No sóc capaç de dir res a l’hora de la veritat. La por a la pèrdua m’atrapa. Però al final això només fa que aquesta acabi venint. Per això ja no sóc la persona que era, per això la persona que era, la persona amb por, la persona que no deixava anar a ningú, deixarà que aquests puguin marxar. Perquè després tornin si són realment fets per tu, i si no que torni una mica més lleu el dolor que el camí vital genera per si mateix.
Tothom que m’estimi rebrà de mi tot, esperant només rebre amor a canvi. Que m’ajudi a superar les caigudes més fortes, que m’aixequi, i que em tregui somriures d’on no hi hagi cap.
“Oh, I’ve been driving in this way too long. Just trying to find my way back home. The old me is dead and gone. DEAD AND GONE.”
 PostData; Aquest text va dedicat a totes aquelles persones que s’han creuat al meu camí, i que s’hi creuaran, però en especial a la Carla. Gràcies per saber tolerar, gràcies per acollir-me un altre cop a la teva vida i donar-me la injecció que necessitava a la meva. T’estimo molt. De veritat. Ho sento. Sento tot el què va passar. Tot el que t’he pogut fer. Tot el que HEM pogut fer. Les baralles no val la pena construïr-les, però tot passa per alguna raó. Ets enorme neni. No deixis que per molt que diguin et canviin, perquè cada petita part de la teva forma de ser forma part del teu encant.

divendres, 2 de març de 2012

El Carpe Diem no funciona

Busca en tu mateix allò que et fa ser diferent. Jo ho he trobat. Últimament no estic molt donada a escriure, la veritat és que quan estàs tan al terra que no trobes com aixecar-te i algú et dóna un cop de mà et sents agraïda. A la vegada, però, tens les ferides de la caiguda, i perquè no facin tant de mal les ignores, i les ignores... I és el que he fet; Carpe diem. Sembla que funciona al principi però més tard te n'adones de que amb tu, precisament NO. Això és el que em fa diferent dels demès, entre d'altres coses. A molts els costa tirar endavant, però un cop aconsegueixen ignorar les ferides les curen, i es tornen inexistents, com si mai hi haguéssin estat.
En mi tot és diferent, no em costa ignorar les ferides, però sempre acaben tornant. I sabeu per què? Perquè sóc una persona que depen d'altres per a ser feliç. I quan estimo, quan estimo ho entrego tot. La part dolenta de la situació és que ningú pensarà en tu i el que has fet per ells alhora de decidir amb qui es veuen, o parlen o tenen més afinitat. Això ha perdut valor, i jo segueixo sent la tonta que dóna i dóna i mai rep ni la més mínima collita. I és cert que no pots esperar mai res de ningú, que no pots canviar una persona ni tampoc ho he pretès mai, però també és veritat que quan estimes i ho dónes tot, esperes que et dónin amor a canvi.
De totes maneres, sé que seguiré entregant tota la meva ànima quan estimi, perquè sé que és el correcte, el que m'agradaria a mi, i perquè no hi haurà segones oportunitats, i a vegades, un cop cada mil, trobes a algú que val la pena.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Gent tòxica.

Sembla un terme bastant dur, no ho és. Al llarg de la vida, ens trobarem a moltes persones que es vulguin interposar al nostre camí, de mil maneres diferents. La més comú és interposar-se per fer mal. Hi ha persones a les que anomenem "tòxiques". Aquelles que no ens convenen, que no ens fan bé. De les que al principi t'arrenquen al seu món, i tu estàs meravellat pel que veus, però és un simple fet de la teva imaginació. No idealitzem. Ningú és perfecte, i ningú és millor que tu. Cada persona és especial tal com és, i tu tens moltes qualitats amagades que potser l'altre les sap utilitzar millor que tu. Aprenem-les a utilitzar. A expandir les ales que tenim plegades i no ens deixen volar.
Només quan aconseguim no dependre de ningú,  aconseguirem la felicitat. I és que tot recau en això, no esperar res de ningú. Pot semblar una tonteria, però si ho tens interioritzat i de veritat ho penses, per molt vulnerable que siguis actuaràs per tu mateix, i no deixaràs que els altres influenciin en la teva manera de ser, perquè sabràs que de res val la pena canviar per algú del qual no pots esperar res. Si canvies, fes-ho per sentir-te millor amb tu mateix.
Tots hem d'aprendre a valorar el que tenim, però alhora a no esperar que ho tinguem sempre. A lluitar per mantenir-ho, per mantenir allò o aquelles persones que ens fan feliços, però alhora a no tenir por de perdre. A no esperar res.
Neixem sols, i morim sols. Les persones que ho saben són les que han recorregut un camí més pacífic, tranquil, i feliç. No esperem que ningú ni res ens reculli, aixequem-nos per nosaltres sols.
Per tot això, hem d'evitar qualsevol persona que sigui dolenta per a nosaltres, que ens faci mal. Hem de saber passar pàgina, i quan dir prou. Hem de saber fer-nos sentir, saber que ens tenim a nosaltres mateixos, i fer que això sigui suficient. Perquè si no, quan no et quedi ningú i hagis de refer-te, no podràs aguantar i deixaràs de banda un camí amb oportunitats, somnis i amor? El secret està en no esperar res de ningú.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Un silenci ple de mots.

Les pupiles fan el seu últim esforç i cauen. Un silenci profund emergeix i allà em trobo jo, enmig del no res, summergida en un món de somnis, cansada. Dempeus però amb els ulls tancats. Respiro fons i aire pur omple les meves brànquies. Disfruto de la soletat, del silenci i la tranquil•litat que aquest comporta. Respiro un altre cop. Un dolç suspir sembla escoltar-se en la llunyania. Penso. Penso en el plaer d'una dolça melodia, l'harmonia que generen els que t'estimen, el gust amarg i alhora perfecte del café, les engrunes del cacao del matí, l'amor d'una carícia... Penso en les petites coses que fan que la vida valgui la pena. Que cada dia ens aixequem pel matí. En tot el que et treu un somriure i et fa veure que val la pena aprofitar la teva existència vital. Tot odi per el fet de viure es converteix en una raó més per seguir endavant en aquest projecte. Perquè el camí, al cap i a la fi, el tracem cada un de nosaltres. Tenim un pinzell i unes pintures i nosaltres decidim com combinar-los per formar el quadre perfecte. M'agradaria que el meu fos senzill i impactant, però el meu pare ja deia que mai se m'havien donat els camins fàcils. Ja quan era petita i anàvem per la muntanya sempre intentava buscar alternatives ja que la ruta donada em semblava que no tenia res d'especial, de màgic. Normalment m'acabava entrebancant però sempre esboçava somriures i descobria noves coses mentre experimentava noves sensacions. No hem de malgastar el nostre temps vivint la vida que no ens pertoca viure. Cadascú l'ha de saber escollir bé. Obro els ulls poc a poc. Me'ls grato. Torno a la realitat i tot pensament d'una vía d'escapament, d'una vida millor, harmònica, perfecta, s'envà a mesura que bufa el vent. Em vaig acostant a casa. Al final, tot es redueix a res.

dimarts, 21 de febrer de 2012

El joc.

I si hi ha peces que no formen part de cap puzzle? Per molt que busquéssim encaixar-les no podriem. Probablement encaixarien amb una o dues peces de cada però no omplirien els quatre costats que fan falta per formar-hi part. Potser, però, el simple fet de ser diferents, de no encaixar, les fa ser especials i alhora sentir-se soles. No ho estan, perquè petites peces individualment els hi donen suport, i a vegades s'ajunten però per molt que vulguin formar un de nou no podran ja que el seu lloc està en els seus perfectes puzzles.
Les peces que no tenen puzzle pensen molts que són un defecte de fàbrica , i les tiren. Sense mirar que potser s'ha perdut, i formen part d'un conjunt harmònic, que traça una melodia perfecta, que recórre tots els sentits, la vista, el tacte, l'olfacte, l'oïda, el gust.... La peça intenta fer camí, però si l'humà la vol llençar, no pot fer res més que intentar encaixar inútilment.
Aleshores la peça, que hauria de ser valorada dins del seu conjunt, es fa cada cop més petita, sentint-se amaneçada per les altres. Cobarda, ha patit massa com per conéixer el significat de valentía. Sola davant del perill, ja que les que considerava peces amigues estan dins els corresponents jocs, coixa dels quatre braços acaba caient. Es sent insignificant, quan en realitat és la peça de totes, la més especial.

dimecres, 8 de febrer de 2012

Una milionèssima part del que sóc.

Sóc una persona bastant complicada d'entendre, i la veritat és que has de tenir una certa connexió amb mi per endevinar que alguna peça no enganxa bé quan estic malament. No m'agrada ensenyar les meves emocions, ploro molt, i rara vegada em veuràs plorar en públic. Tinc molt mal geni, i puc arribar a ser una verdadera rival si t'interposes en el meu camí cap a la felicitat. Quan realment vull alguna cosa, sóc molt insistent i tossuda, i no paro fins que ho aconsegueixo.
Respiro i disfruto fent-ho, ja que la música són més que simples melodies, constitueix el meu oxigen per respirar dia a dia. Els textos m'absorveixen, però el meu odi cap als llibres és rarament existent. Amant de la paraula, i del silenci alhora. La meva vida es basa en contradiccions.
M'encarinyo amb la gent ràpid, i tinc la opinió ferma de que és fàcil caure bé a la gent, el que és difícil és que t'acceptin tal com ets. I realment podriem viure sent titelles o simples còpies d'altres persones?
M'apassiona parlar, parlaria tot el dia. La moda forma part de mi, tot i que considero que cadascú té la seva pròpia. Trenco les normes i alhora les respecto. No segueixo cap rutina, doncs per a mi aquest concepte no existeix ja que has de fer de cada insant que sigui ÚNIC i IRREPETIBLE.
Sóc acuàtica des de que vaig néixer, nadar em fa oblidar tota pena i estrés. Ballar. És una de les accions que evita que molts cops acabi sota terra. Que no em treguin el meu colacao, poleomenta i red-bull. Tinc canvis d'humor molt freqüents i parts de mi que espero que mai conegueu.
Caic molts cops, però sempre m'aixeco, i cada cop aconsegueixo pujar més amunt. Moltes persones m'han volgut fer tocar fons i quedar-m'hi però em complau dir que han estat conscients de la meva REMUNTADA.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Teenage dream!

"Tanca els ulls, princesa. Tanca els ulls i vola amb mi." Aquestes paraules pronunciades per algú a qui estimes, no tenen preu. M'agrada l'amor adolescent. Els adolescents tendim a no adonar-nos de lo meravellós que és, i els adults a trobar-lo una estupidesa, encara que tots ells han passat per ell. És un amor despreocupat, i alhora ple de preocupacions, d'angoixa, però que es curen amb una sola mirada o una sola carícia.
És un amor que ho entrega absolutament tot per una persona, cegament, manat per impulsos del cor. Sento llàstima per les persones que no el viuen, i alhora em sento afortunada de poder dir, que jo he tingut aquest bri d'esperança pel qual caminar, i no mirar enrere. He sapigut trobar en una altra persona la meva felicitat, i he sapigut entregar tot en quan tenia, entregar la clau del meu cor a una sola persona.
La veritat, sincerament, és que fa patir, molt. No és sa a la llarga, i porta més d'una decepció, però val la pena sentir les papallones a l'estòmac de les que tothom parla, val la pena sentir-lo i viure'l intensament. Perquè com bé va dir algú un dia, prefereixo haver patit per amor, que patit per no haver estimat.
Per això ara tancaré els ulls, com em vas demanar. Agafaré la teva mà, i em deixaré guiar, perquè confio plenament en que estaràs per recollir-me si caic, que estaràs allà per mi, i que procuraràs evitar les pedres que hi hagin al camí, per tal de no atrabancar-te. Cada t'estimo fa que l'esforç valgui la pena.
T'estimo, t'estimo, t'estimo. Segurament són tonteries adolescents, però per a mi ara mateix ho són tot. Un motiu més per somriure i no fer-me enrere. Sempre estaré aquí, de la manera que sigui. Altre cop, t'estimo príncep groc :)

dilluns, 6 de febrer de 2012

El meu camí

Estic aquí, asseguda, mirant per la finestra. Una finestra rectangular, que obra a un balcó grisòs i bastant mort, però que hi havia tingut, de vida. Recordo quan era petita i part de la meva vida la feia allà. Montàvem amb el veí la nostra caseta particular i jugàvem a portar una vida adulta, tot dins d'un balcó. Qué senzill era tot aleshores, i que complicat que es fa ara. Vull créixer, però alhora tinc por. Molts cops tinc ganes d'arrencar córrer, altres de retrocedir, o fer aturar el temps. Senyors i senyores, us diré una veritat, no tenim control sobre el temps. Actua per si sol, i molts cops enganya. És la variable que tothom sap calcular però ningú explicar. Temps. El mesurem, però alhora no som conscients del seu pas.
Volàtil, se'ns escapa de les mans com les gotes que rellisquen pels nostres dits quan plou, o el sabó mullat d'una peça, dels antics que hi ha a casa de la àvia. El que vull dir, és que ens hem de rentar les mans de tant en tant, però també hem de saber conservar el sabó, i per fer-ho, s'ha de mantenir sec. És cert que no controlem el temps, però també ho és que si que podem controlar són els nostres actes. Agafar les rendes de la nostra vida i fer que cada instant mereixi la pena. Que aquells que ens van deixar sotaterra, enfonsats, ens vegin resorgir del no res, i s'avergonyeixin davant la jugada que aquest cop han perdut. És la teva oportunitat per riure a la vida, per canviar i intentar buscar només la teva pròpia felicitat, el punt culminant d'èxtasi que només alguns afortunats troben.
Torno a mirar per la finestra, fa vent, molt de vent. Aquest s'endú els meus records, els meus pensaments i els transforma en ilusions, de despertar demà i saber que he fet alguna cosa de profit, que em faci sentir realitzada dia a dia. Que em faci estimar la vida en tots els sentits que pugui. Olora-la, percebre-la, perquè està allà, i és TEVA.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Un troç d'ànima

Estic al meu petit santuari. Li falla la decoració, potser massa carregada de records, però l'ós guardià sempre recull el meu plor en silenci i fa d'ell una melodía que m'encisa i m'adorm lentament.
Estic en una fase de la meva vida on no sé qui sóc, tots els meus ideals pels quals tenia motius que em feien seguir endavant rebenten poc a poc com si fossin globus a màxima pressió.
Pensar que tot aquest temps el podria estar utilitzant per fer alguna cosa de profit, que em portés a allò que porto buscant desde petita, la felicitat, i en canvi segueixo escrivint poseïda per la meravella de la paraula que m'atrapa i em fa descobrir un món advers, un món on puc ser totalment jo.
El problema es troba en què arriba un moment que no sé ser feliç. No sé veure les coses maques i boniques que em passen dia a dia i veure sol on només hi ha una lluna que el tapa. Els dies com aquest, em sento sola. Però em sento sola i a la vegada no vull estar amb ningú. Només acceptaria la companyia d'una sola persona em aquest moment.
Una persona que, en realitat, és l'únic ideal que em queda. L'únic motiu pel qual estic aquí, lluitant, i l'única esperança que em queda per trobar la felicitat. Aquest any he trobat el meu calmant. La persona que fa que realment trobi la meva "ataraxia".
Per això estic trista, doncs bé res és etern, tot és efímer. El temps sens escapa de les mans, i no ens n'adonem de la meitat d'oportunitats que hem malgastat. Busco l'amor correspost, i no m'arriba, segueixo enamorada d'aquell que no és per mi, i que no em pot omplir. Busco l'amistat verdadera, poder confiar amb els ulls tancats, poder ser cega. Busco tot i alhora no busco res. Perquè no sé qui és, ni si realment existeix, i per això estic trista. Però malgrat tot, sóc feliç, perquè he trobat la persona que necessito per ser-ho, la persona que m'omple, i la que molt pocs afortunats són capaços de trobar.
He trobat el troç d'ànima que no ve incorporat de fàbrica i que et fa, si més no, estar complet. Gràcies Guillem. :)

Tot torna

I la veritat és que tot allò que va ser real, tot allò que va significar una raó per la qual despertar-se, tot allò torna. El pitjor és que no s'hi pot fer res per evitar-ho. Coneixes, i saps prou bé que et farà mal, molt mal, però ho ignores. A l'hora de la veritat només som titelles del nostre cor. Simples títeres que sols busquen un lloc a l'espai, un lloc on ser feliç.
Cada mirada em fa suspirar. Cada paraula em fa anhelar allò que va ser i que ara trobo llunyà, que vaig guardar amb molta cura en un calaix, i vaig tancar amb clau per no tornar-hi a entrar. Però no vaig llençar la clau al mar, i coneixent la seva existència, l'havia d'obrir.
I ara m'entrego a tu, sense que tu te n'adonis. Sóc teva, tota teva, però no ets capaç de donar un sol pas per ser-ne conscient. Tinc l'ànsia d'estar amb tu, poder agafar la teva mà i caminar, a un lloc amable, on tan sols estem tu i jo, que ningú conegui. I fundir-nos en un petó, un de sol, que signifiqui tot i a la vegada res.
Dibuixem insants. Molts d'ells passen abans del que voldriem, es converteixen en pols massa ràpid. Ens vam deteriorar, es va acabar. Però tot això que està passant només pot ser cosa del destí. D'una flama que creia apagada ja, però que enmig de les cendres ha tornat a sorgir.
La vida és curta, i seria bastant inútil no aprofitar les oportunitats que et dóna per estimar. Així que per la meva part, ja saps el que penso. Estic disposada a donar la meva vida per tu, el problema radica en què estàs disposat a donar tu per mi.
"Si em dius vine i ho deixo tot, però digue'm vine".

dimecres, 1 de febrer de 2012

Deixa'm ser jo. ♥

Últimament estic estancada. No trobo inspiració d'enlloc. No trobo res que m'encisi, no trobo res que em motivi. Potser és aquest temps, aquesta MERDA de temps (amb majúscules, sembla més efectiu, eh?) No tinc res, no mentida, la por que tinc es que si que tinc coses a fer i no les faig per mandra també. Ahir la mama estava llegint un llibre que no m'enrecordo del nom, però m'enrecordo d'una de les coses que deia. Si tens problemes, camina. Si t'han fet mal, camina. Si tens ganes de plorar, camina. Caminar és la activitat més humana del món. L'autor utilitzava el concepte "caminar" en el sentit de realitzar aquella activitat física de desplaçament. I té tota la raó. Avui ho he experimentat. Estava al carrer, caminant, i tenia ganes de plorar. No sé si era que les gotes de lleu pluja havien caigut per les meves galtes i camuflàren les llàgrimes però quan he arribat al meu punt de destí ja no estava plorant. A part d'aquest sentit literal de la paraula "caminar", pensant li vaig trobar un altre. Caminar per la vida. Per aquell fil invisible que teixeix tot pensament, tota trajectòria. Caminar tu sol, veure cada detall dels que la vida et porta. Observar cada detall de la oreneta de Gala. L'únic que aconsegueixes fent el que els altres volen és tornar-te el seu esclau. I és que ara ho veig tot més nét, m'he desentelat les ulleres que portava i m'he adonat, que ningú és allà per sempre. Estic cansada que em diguin el que he de fer, com puc ser millor persona, com puc millorar, que em restreguin els 1000 i un defectes que tinc i els que no troben perquè no volen. SÓC CONSCIENT DE QUE NO SOC PERFECTE. No hi puc fer res. És cert que mai és massa tard per començar però i si no vull? I si només vull que acceptin cada part de mi perquè així ho hauria de fer algú que estigui realment al teu costat? Algú que realment t'estima. Quan et volen fer canviar, aleshores no t'estimen de veritat. I prefereixo pensar que no, que només volen el millor per mi però sé que no és així. Així que espero que la gent pari ja de jutjar-me, perquè diguin el que diguin, AQUÍ ESTIC JO. I no deixaré, per res del món, que els comentaris m'aflegeixin i em deixin avall. Ja he caigut masses cops, sé com aixecar-me encara que em costi, així que aquest cop mantindré l'equilibri i em quedaré ben amunt. Quan trobi alguna persona que m'accepti tal com sóc, que em tregui un somriure dia rere a dia, que sigui capaç d'estimar-me per qui realment sóc, una persona que creia haver trobat però pel que observo és impossible, aleshores estaré realment completa i deixaré de ser egocèntrica i buscar la meva felicitat, per ajudar els demés a trobar-la. Les meves mans són plenes d'oli, les paraules rellisquen i van al terra, així que ja comença a ser hora d'anar apagant, tancar els ulls, i no pensar durant 12 hores de profund somni. Somiar sempre és la salvació, i la millor cura. Bona nit.

dimecres, 25 de gener de 2012

Dona'm un petó, un de sol, i seré teva per sempre. ♥

No hi ha res més càlid i que gratifiqui tan com un bes. Però no ha de ser qualsevol persona, ni tampoc buscar la perfecció d'una pel·lícula. La perfecció d'un petó, el que fa que sigui especial, és l'espontanitat del moment. Què és un bes planejat? Es pot considerar realment un bes? Segons la seva definició sí, però segons la meva prespectiva no. Un bes de veritat et fa tremolar, i sentir el nerviosisme a la panxa, aquell que anomenem "papallones". Però ja no tan sols de la teva mitja taronja o del teu príncep verd (no ens enganyem, el blau només apareix als films de disney), sinó de tots aquells als que estimes. Per mi donar un petó significa entregar una part de tu a l'altre persona, i per això signifiquen tant. Per això reivindico que els petons de cortesia haurien de rebre un altre nom, perquè per mi, no hi ha res millor que un bes de veritat.
Molta gent que m'importa em podran dir pesadeta, però ho sento molt, la meva manera de fer és aquesta. I la realitat és que quan creixes, t'arrepenteixes de totes les abraçades que has rebutjat i tots els petons que no has fet. Siguem menys ariscos, fem d'aquesta societat un lloc harmònic on conviure, i convertim tota la ràbia i nerviosisme en un simple petó.
PostData; Volia enviar un petó a la Xènia, que és molt guapa i me l'estimo molt! Mai deixis de ser com ets, m'encantes (:

dimarts, 24 de gener de 2012

El mirall ♥

Sóc cranc. No crec en l'horòscop de les revistes, acostuma a ser una "trola" bastant gran que s'inventa qualsevol que no té secció, i se li assigna simplement. Però si que crec en l'horòscop permanent, o si més no, allò que els signes signifiquen. No hi creia, perquè enganyar-nos, fins que vaig llegir una cosa que em va sobtar. Un dia, passejant per les tendes d'un poble de muntanya on no hi ha molta cosa a veure sincerament, vaig trobar una que es deia "encanteri". Tractava de l'espiritualitat, i ja que és un tema que m'interessa, vaig decidir entrar-hi. Em van cridar l'atenció unes bruixetes que duien un llibret. Es classificava per horòscops, així que vaig agafar el de cranc. Sensible, maternal, emocional i intuitiu. Em vaig quedar, com diria el meu pare, de pasta de boniato. Les va encertar totes, així que vaig decidir emportarme-la com un record més i no li vaig donar més voltes fins que l'altre dia, em vaig posar a llegir un article sobre el caràcter de les persones envers certes situacions complicades. Estava separat per signes, i altre cop em pensava que tornaria a dir alguna barbaritat. Totes les respostes corresponents al meu signe éren les que faria exactament jo. Així i documentant-me, vaig pensar que he conegut a bastantes persones amb el mateix signe, i amb gairebé totes tinc afinitat. Això em va fer pensar, que sempre hi haurà algú que senti el mateix que tu, que sempre hi haurà algú que li costi superar més els obstacles que tu, i sempre hi haurà algú disposat a donar-te tot a canvi de res. L'ànima bessona, diuen, jo simplement li dic el mirall. Una persona que vegis i sàpigues automàticamrnt que sent, que vegis i la coneguis amb una simple mirada. I això és el que em motiva a conéixer gent nova, i seguir estimant. Perquè si aquest sentiment no existís, ja hauria abandonat la búsqueda fa molt de temps.
La bruixeta està a l'entrada de casa, i la gent que s'hi fixa i em pregunta per ella, contesto que allò és la llum que m'engega quan crec que em quedaré sempre a les fosques, i encara que a vegades em costi trobar l'interruptor, tinc tot un camí per endavant.

dimarts, 17 de gener de 2012

Un amic ♥

Què és per a mi un amic? Altre cop em trobo amb el mateix problema, una sola paraula per descriure un univers paral·lel al qual sovint em summergeixo per navegar per les seves profunditats. Primerament, un amic no és aquell que parla de tu a les esquenes. Un amic és aquell que t'escolta, t'ajuda i en el que pots confiar plenament sense témer a res, però, això ha de ser recíproc i natural, ja que si no deixa de ser un amic per passar a ser un psicòleg. Amic és aquell que coneix com actuaràs i ho accepta, i en si evita dir o fer coses que et puguin fer mal, ja que si tu estàs malament, ell també. Amic és aquell al que pots estar cent anys sense parlar, però saps que quan tinguis algun neguit, no dubtarà a estar allà per ajudar-te. Amic és el que truques SEMPRE que et sents malament, siguin les 4 de la matinada i es desperta i t'arranca un somriure. Amic és aquell que t'aconsella i et mostra el seu punt de vista, per evitar que caiguis a la foscor, però que prenguis la decisió que prenguis et recolzarà, encara que ho trobi una bestiesa. Amic és aquell que no et nega mai una abraçada, i sempre està allà per oferir-te els seus càlids braços que saps que et fan sentir segur i en calma. Amic és aquell que no et farà plorar i que procurarà evitar-te qualsevol llàgrima. Per últim, amic és aquell que creu que ets imperfecte, però tot i així cada matí saps que està allí.
Avui el meu professor de baix m'ha ensenyat una lliçó molt important sense adonar-se'n probablement. M'ha dit que provés coses noves, que no tingués por, que a vegades les notes desafinades són les que fan les millors cançons. En la diferència resideix el que fa cada ésser humà únic, i cada moment irrepetible. I és que, sembla que ens costi dir un t'estimo. No em refereixo a aquells buits, falsos, estàtics, sinó a aquells plens fins a vessar, verdaders i que fan que un miŀlimetre d'aigua llisqui per la galta de l'humà. Quan diem t'estimo, ho hem de dir amb la mà al cor i cegats per l'impuls del moment. El meu repte és dir més t'estimo, que facin silencis amables, simpàtics i sincers, que arrenquin un somriure als meus amics. I és que, els amics es poden comptar amb els dits d'una mà, i a vegades encara te'n sobren.
PostData; Això va dedicat als meus amics, que espero siguin conscients de qui són, però en especial a en Raimon. Sempre has estat allà, i sé que sempre sempre que tingui un problema tu m'escoltaràs i m'oferiràs la teva mà. Sé que pocs cops t'he demostrat el que signifiques per a mi, però si no ho faig és perquè crec que un silenci val més que mil paraules que no van a enlloc, intentant expressar algo impossible. Això no és ni una part del que sento envers tu, però espero aproximar-me. Els amics són els germans que s'escullen. T'estimo molt tete, molt <3

diumenge, 15 de gener de 2012

Buscador ♥

Busco. Busco un concepte. És relatiu. Molt. No enten de límits. És inmesurable. Busco una paraula. Simpàtica, sincera. Amable. Senzilla.
L'altre dia estava llegint un article, l'ésser humà mai pensa en present deia. Crec que aquesta és la clau per trobar el que estic buscant. Per prendre decisions, ens aferrem a experiències viscudes. Quan un cor deixa de bategar, al seu record. Per donar tan sols un pas, mirem enrere i valorem la manera en que ens repercutirà en un futur. Què faré demà? Què serà de mi si? Què seria de mi si? I el mateix passa amb una cosa tan senzilla com un examen. El fas, penses tota la setmana en la nota i en què t'has pogut equivocar. Treus una nota no desitjada i li dones voltes durant dies. Heu pensat, en el patiment que estalviariem si en comptes de estar la setmana aquella nerviosos per la nota ens esperessim a rebre-la i centressim en el que vivim, i quan la tinguessim i no sigués bona esforçar-nos a millorar el present en comptes de lamentar-nos pel passat? Ja no ens l'estalviariem solsament en l'àmbit personal sinó també en el de les persones que ens rodejen. La meta més difícil que ens podem posar ara és aprendre a viure en el present. Però crec que val la pena esforçar-se per aconseguir-la. Perquè aleshores, els buscadors i buscadores d'allò que tot ésser humà desitja, arribarien al seu destí final. Donarien la recerca de la felicitat per acabada.
"Un buscador es alguien que busca, no necesariamente encuentra. Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda".
PostData; Aquest escrit va dedicat tothom que sent que els falta una cosa per estar totalment complerts, i que segueixen en contínua búsqueda. (:

dimarts, 10 de gener de 2012

Una reflexió...♥

Sigues feliç, no ploris. Que fàcil és dir-ho i que difícil si estàs a l'altra banda a punt d'esclatar a plorar a llàgrima viva i quedar ofegat pel teu propi oceà. No busco paraules, no hi ha cap que pugui treure'm un somriure ara mateix. Només busco algun lloc on amagar-me, poder plorar tranquila i tenir algú que m'abraci en silenci. Quan perds l'esperança, quan perds la força per lluitar ho perds tot. La recuperaré, ho sé. Ara el quan i el com no tinc ni punyetera idea. He arribat a casa i portava una cara de poema, què he dit? Que em trobava malament. He anat a la meva mare amb una cara d'aquelles que fan por i li he fet un petó. Voleu saber com ha reaccionat? Bé, simplement s'ha posat a cridar i a dir-me que ja em podia estar posant bé que tenia anglès i per colmo, que si seguia així no sortia divendres. Jo, que no m'he saltat CAP classe, és més, vaig encara que em mori de dolor, com creieu que m'he sentit? Era lo que em faltava. Ara he de sortir el carrer amb un somriure a una classe d'anglès quan només tinc ganes de plorar i que algú escolti el meu plor. Tot pel que lluito dia a dia s'ha anat desmoronant mica en mica. Suposo que això em passa per ser una enamorada l'amor, i per això us recomano i us dic que creieu en l'amor, però que aquest no sigui la base de la vostra vida. Sigueu capaços de viure només amb una mica, i apreneu a donar per acabada una fantasía.

divendres, 6 de gener de 2012

Eterna companyia ♥

"Camins, que ara s'esvaeixen. Camins, que hem de fer sols." Mai he caminat sola, sempre he tingut una mà ocupada. Usualment una mà està agafada als meus pares i l'altre acostuma a ser algú al que aprecio moltísim. Sóc conscient que quan aquestes persones no hi siguin per qualsevol motiu, o simplement no hi puguin ser perquè així la vida ho demana, allà estarà ella. La que ha estat al meu costat des de que vaig néixer, i la que em veurà morir. La que ha escoltat el meu plor quan ningú sabia que era existent, i que ha compartir els moments on realment estava feliç, la música. Una sola paraula per descriure un univers de sensacions. Res per mi es podrà comparar al plaer que em produeix lliscar una corda del meu baix o fregar les de la guitarra, mai res serà igualable a les papallones que se'm fan a l'estòmac quan tanco els ulls i reposo els meus dits a les tecles del piano. Què seria de mi un sol dia sense escoltar una melodia? Què seria de mi un sol dia sense una veu amb la qual poder expressar al detall cada una de les meves sensacions? De fet, tot i estar afònica i no tenir veu, segueixo cantant, perquè un dia sense fer-ho per a mi és un dia malgastat. Per no esmentar ja què seria la vida sense música per a mi? Molts dirant que vida, d'altres que una mica més aburrida, d'altres que perdria el sentit d'algunes coses però només els que han nascut amb la música al seu interior et respondran amb una sola paraula; mort. Quants homenatges se't fan, i encara en són pocs. Per més dies de la música, i que aquesta sigui lliure i accessible per tothom, de manera que tots tinguin la possibilitat que jo vaig tenir, descobrir una via d'escapament a un altre món, un motor per seguir endevant i un company per fer camí.
PostData; Aquesta entrada va dedicada a unes persones fundamentals a la meva vida, peces clau, amb les que he crescut i les úniques que puc afirmar que saben tot de mi. De les poques que quan no hi havia ningú per fer camí, em van oferir la seva mà. Us estimo judit i mariona (:

dimecres, 4 de gener de 2012

Les nines com a part del joc. ♥

Tenia ganes d'escriure... Bàsicament per buscar un refugi en les paraules. Sabeu què? Mai li caureu bé a tothom. Ni que ho intenteu i sigueu contraris a la vostre manera de ser i actuar, aconseguireu complaure a tothom que hi hagi al voltant. Ara em direu inocent però crec realment que ningú pot fingir ser qui no és. Als mals actors se'ls pesca en quatre dies i als que tenen més experiència i són amants de l'art els donaria un termini d'un any o dos de vida com a molt. I probablement ara us pregunteu quin objectiu té tot això que dic; no el busqueu, no en té. Només vull fer entendre, que ser qui no ets no porta enlloc. M'ha vingut un exemple molt absurd, es tracta de la meva primera nina. Lletja com un pecat la pobre, i per rematar no era la que volia si no una ja usada. Al principi no l'acceptava i rebutjava però de tant fer de dolenta de la meva historia ninòtica (per dir-ho d'alguna manera) li vaig agafar cert apreci, i al final la nina amb els seus ulls de rata i boca de gripau es va convertir en la meva preferida. Qui t'estima, t'estimarà senzillament tal com ets, amb els defectes de fàbrica incluïts. Jo reconec que en tinc moltíssims però per sort la vida m'ha donat gent impressionant al costat que me'ls accepta. Un cop algú molt especial em va dir que tots els defectes es poden convertir en virtuds. En aquell moment vaig pensar que era una bajenada però després vaig comprendre la gran raó que tenia.
PostData; Aquesta entrada va dedicada a una d'aquelles persones que em suporta cada dia, amb tot lo bo i lo dolent i una de les úniques que s'ha guanyat un espai al meu cor i la meva eterna estima, guillem rubio. (':

dilluns, 2 de gener de 2012

Dia 2 de gener.♥

No sóc persona.. Porto dos dies després de la nit de cap d'any i encara no sóc persona. El problema és que ara temo tornar-ho a ser. Temo tornar a les responsabilitats i mentides del món en el que vivim. Perquè en realitat tots vivim un engany corrumpits per les autoritats polítiques. Tots busquem felicitat, en canvi, la naturalesa de l'ésser humà ens porta a tenir necessitats sempre. Siguin existents o simplement inecessàries, mai aconseguirem la satisfacció total. Satisfacció.. quin concepte tan relatiu. Un dia vaig conèxier una persona totalment satisfeta. I voleu saber què? Estava malalta de càncer. I probablement el vostre pensament ara mateix és el de; com cullons pot estar satisfeta una persona que va a morir? Doncs bé, tenia al costat la millor familia del món. Patia, però sabia que tot l'esforç que feia mereixa la pena. Perquè havia tornat a reviure instants de la infantesa amb la seva mare, que li cantava cançons per fer nones a l'oïda. Tenia força, perquè savia que si moria deixaria amb ella una tristor absoluta en la gent que estimava. Però ella estava satisfeta. Perquè havia fet de la seva vida un miracle, perquè desde petita estava predestinada a morir i havia aguantat fins ara, vivint cada instant al màxim. I per això penso, val la pena viure estressats? Val la pena viure manipulats, absorvits per una societat consumista, que ens fa creure que la felicitat i satisfacció està en tenir tot allò material possible? Que la riquesa és una manera de medir qui és millor persona o qui pitjor? Per això tenia por de despertar. No volia tornar a ser un ninot més d'aquesta societat. És important, que ens aturem a pensar el que desitgem realment i vivim fins al límit cada oportunitat que la vida ens porti. Perquè un gran savi va dir un dia; La vida és el que tu fas d'ella.
Feliç 2012!
PostData; Aquesta entrada va dedicada al Alex Gallinat, que l'acabo de conèxier però ja és un tresor més que guardar. Mandarines everywhere :D