dimecres, 25 de gener de 2012

Dona'm un petó, un de sol, i seré teva per sempre. ♥

No hi ha res més càlid i que gratifiqui tan com un bes. Però no ha de ser qualsevol persona, ni tampoc buscar la perfecció d'una pel·lícula. La perfecció d'un petó, el que fa que sigui especial, és l'espontanitat del moment. Què és un bes planejat? Es pot considerar realment un bes? Segons la seva definició sí, però segons la meva prespectiva no. Un bes de veritat et fa tremolar, i sentir el nerviosisme a la panxa, aquell que anomenem "papallones". Però ja no tan sols de la teva mitja taronja o del teu príncep verd (no ens enganyem, el blau només apareix als films de disney), sinó de tots aquells als que estimes. Per mi donar un petó significa entregar una part de tu a l'altre persona, i per això signifiquen tant. Per això reivindico que els petons de cortesia haurien de rebre un altre nom, perquè per mi, no hi ha res millor que un bes de veritat.
Molta gent que m'importa em podran dir pesadeta, però ho sento molt, la meva manera de fer és aquesta. I la realitat és que quan creixes, t'arrepenteixes de totes les abraçades que has rebutjat i tots els petons que no has fet. Siguem menys ariscos, fem d'aquesta societat un lloc harmònic on conviure, i convertim tota la ràbia i nerviosisme en un simple petó.
PostData; Volia enviar un petó a la Xènia, que és molt guapa i me l'estimo molt! Mai deixis de ser com ets, m'encantes (:

dimarts, 24 de gener de 2012

El mirall ♥

Sóc cranc. No crec en l'horòscop de les revistes, acostuma a ser una "trola" bastant gran que s'inventa qualsevol que no té secció, i se li assigna simplement. Però si que crec en l'horòscop permanent, o si més no, allò que els signes signifiquen. No hi creia, perquè enganyar-nos, fins que vaig llegir una cosa que em va sobtar. Un dia, passejant per les tendes d'un poble de muntanya on no hi ha molta cosa a veure sincerament, vaig trobar una que es deia "encanteri". Tractava de l'espiritualitat, i ja que és un tema que m'interessa, vaig decidir entrar-hi. Em van cridar l'atenció unes bruixetes que duien un llibret. Es classificava per horòscops, així que vaig agafar el de cranc. Sensible, maternal, emocional i intuitiu. Em vaig quedar, com diria el meu pare, de pasta de boniato. Les va encertar totes, així que vaig decidir emportarme-la com un record més i no li vaig donar més voltes fins que l'altre dia, em vaig posar a llegir un article sobre el caràcter de les persones envers certes situacions complicades. Estava separat per signes, i altre cop em pensava que tornaria a dir alguna barbaritat. Totes les respostes corresponents al meu signe éren les que faria exactament jo. Així i documentant-me, vaig pensar que he conegut a bastantes persones amb el mateix signe, i amb gairebé totes tinc afinitat. Això em va fer pensar, que sempre hi haurà algú que senti el mateix que tu, que sempre hi haurà algú que li costi superar més els obstacles que tu, i sempre hi haurà algú disposat a donar-te tot a canvi de res. L'ànima bessona, diuen, jo simplement li dic el mirall. Una persona que vegis i sàpigues automàticamrnt que sent, que vegis i la coneguis amb una simple mirada. I això és el que em motiva a conéixer gent nova, i seguir estimant. Perquè si aquest sentiment no existís, ja hauria abandonat la búsqueda fa molt de temps.
La bruixeta està a l'entrada de casa, i la gent que s'hi fixa i em pregunta per ella, contesto que allò és la llum que m'engega quan crec que em quedaré sempre a les fosques, i encara que a vegades em costi trobar l'interruptor, tinc tot un camí per endavant.

dimarts, 17 de gener de 2012

Un amic ♥

Què és per a mi un amic? Altre cop em trobo amb el mateix problema, una sola paraula per descriure un univers paral·lel al qual sovint em summergeixo per navegar per les seves profunditats. Primerament, un amic no és aquell que parla de tu a les esquenes. Un amic és aquell que t'escolta, t'ajuda i en el que pots confiar plenament sense témer a res, però, això ha de ser recíproc i natural, ja que si no deixa de ser un amic per passar a ser un psicòleg. Amic és aquell que coneix com actuaràs i ho accepta, i en si evita dir o fer coses que et puguin fer mal, ja que si tu estàs malament, ell també. Amic és aquell al que pots estar cent anys sense parlar, però saps que quan tinguis algun neguit, no dubtarà a estar allà per ajudar-te. Amic és el que truques SEMPRE que et sents malament, siguin les 4 de la matinada i es desperta i t'arranca un somriure. Amic és aquell que t'aconsella i et mostra el seu punt de vista, per evitar que caiguis a la foscor, però que prenguis la decisió que prenguis et recolzarà, encara que ho trobi una bestiesa. Amic és aquell que no et nega mai una abraçada, i sempre està allà per oferir-te els seus càlids braços que saps que et fan sentir segur i en calma. Amic és aquell que no et farà plorar i que procurarà evitar-te qualsevol llàgrima. Per últim, amic és aquell que creu que ets imperfecte, però tot i així cada matí saps que està allí.
Avui el meu professor de baix m'ha ensenyat una lliçó molt important sense adonar-se'n probablement. M'ha dit que provés coses noves, que no tingués por, que a vegades les notes desafinades són les que fan les millors cançons. En la diferència resideix el que fa cada ésser humà únic, i cada moment irrepetible. I és que, sembla que ens costi dir un t'estimo. No em refereixo a aquells buits, falsos, estàtics, sinó a aquells plens fins a vessar, verdaders i que fan que un miŀlimetre d'aigua llisqui per la galta de l'humà. Quan diem t'estimo, ho hem de dir amb la mà al cor i cegats per l'impuls del moment. El meu repte és dir més t'estimo, que facin silencis amables, simpàtics i sincers, que arrenquin un somriure als meus amics. I és que, els amics es poden comptar amb els dits d'una mà, i a vegades encara te'n sobren.
PostData; Això va dedicat als meus amics, que espero siguin conscients de qui són, però en especial a en Raimon. Sempre has estat allà, i sé que sempre sempre que tingui un problema tu m'escoltaràs i m'oferiràs la teva mà. Sé que pocs cops t'he demostrat el que signifiques per a mi, però si no ho faig és perquè crec que un silenci val més que mil paraules que no van a enlloc, intentant expressar algo impossible. Això no és ni una part del que sento envers tu, però espero aproximar-me. Els amics són els germans que s'escullen. T'estimo molt tete, molt <3

diumenge, 15 de gener de 2012

Buscador ♥

Busco. Busco un concepte. És relatiu. Molt. No enten de límits. És inmesurable. Busco una paraula. Simpàtica, sincera. Amable. Senzilla.
L'altre dia estava llegint un article, l'ésser humà mai pensa en present deia. Crec que aquesta és la clau per trobar el que estic buscant. Per prendre decisions, ens aferrem a experiències viscudes. Quan un cor deixa de bategar, al seu record. Per donar tan sols un pas, mirem enrere i valorem la manera en que ens repercutirà en un futur. Què faré demà? Què serà de mi si? Què seria de mi si? I el mateix passa amb una cosa tan senzilla com un examen. El fas, penses tota la setmana en la nota i en què t'has pogut equivocar. Treus una nota no desitjada i li dones voltes durant dies. Heu pensat, en el patiment que estalviariem si en comptes de estar la setmana aquella nerviosos per la nota ens esperessim a rebre-la i centressim en el que vivim, i quan la tinguessim i no sigués bona esforçar-nos a millorar el present en comptes de lamentar-nos pel passat? Ja no ens l'estalviariem solsament en l'àmbit personal sinó també en el de les persones que ens rodejen. La meta més difícil que ens podem posar ara és aprendre a viure en el present. Però crec que val la pena esforçar-se per aconseguir-la. Perquè aleshores, els buscadors i buscadores d'allò que tot ésser humà desitja, arribarien al seu destí final. Donarien la recerca de la felicitat per acabada.
"Un buscador es alguien que busca, no necesariamente encuentra. Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda".
PostData; Aquest escrit va dedicat tothom que sent que els falta una cosa per estar totalment complerts, i que segueixen en contínua búsqueda. (:

dimarts, 10 de gener de 2012

Una reflexió...♥

Sigues feliç, no ploris. Que fàcil és dir-ho i que difícil si estàs a l'altra banda a punt d'esclatar a plorar a llàgrima viva i quedar ofegat pel teu propi oceà. No busco paraules, no hi ha cap que pugui treure'm un somriure ara mateix. Només busco algun lloc on amagar-me, poder plorar tranquila i tenir algú que m'abraci en silenci. Quan perds l'esperança, quan perds la força per lluitar ho perds tot. La recuperaré, ho sé. Ara el quan i el com no tinc ni punyetera idea. He arribat a casa i portava una cara de poema, què he dit? Que em trobava malament. He anat a la meva mare amb una cara d'aquelles que fan por i li he fet un petó. Voleu saber com ha reaccionat? Bé, simplement s'ha posat a cridar i a dir-me que ja em podia estar posant bé que tenia anglès i per colmo, que si seguia així no sortia divendres. Jo, que no m'he saltat CAP classe, és més, vaig encara que em mori de dolor, com creieu que m'he sentit? Era lo que em faltava. Ara he de sortir el carrer amb un somriure a una classe d'anglès quan només tinc ganes de plorar i que algú escolti el meu plor. Tot pel que lluito dia a dia s'ha anat desmoronant mica en mica. Suposo que això em passa per ser una enamorada l'amor, i per això us recomano i us dic que creieu en l'amor, però que aquest no sigui la base de la vostra vida. Sigueu capaços de viure només amb una mica, i apreneu a donar per acabada una fantasía.

divendres, 6 de gener de 2012

Eterna companyia ♥

"Camins, que ara s'esvaeixen. Camins, que hem de fer sols." Mai he caminat sola, sempre he tingut una mà ocupada. Usualment una mà està agafada als meus pares i l'altre acostuma a ser algú al que aprecio moltísim. Sóc conscient que quan aquestes persones no hi siguin per qualsevol motiu, o simplement no hi puguin ser perquè així la vida ho demana, allà estarà ella. La que ha estat al meu costat des de que vaig néixer, i la que em veurà morir. La que ha escoltat el meu plor quan ningú sabia que era existent, i que ha compartir els moments on realment estava feliç, la música. Una sola paraula per descriure un univers de sensacions. Res per mi es podrà comparar al plaer que em produeix lliscar una corda del meu baix o fregar les de la guitarra, mai res serà igualable a les papallones que se'm fan a l'estòmac quan tanco els ulls i reposo els meus dits a les tecles del piano. Què seria de mi un sol dia sense escoltar una melodia? Què seria de mi un sol dia sense una veu amb la qual poder expressar al detall cada una de les meves sensacions? De fet, tot i estar afònica i no tenir veu, segueixo cantant, perquè un dia sense fer-ho per a mi és un dia malgastat. Per no esmentar ja què seria la vida sense música per a mi? Molts dirant que vida, d'altres que una mica més aburrida, d'altres que perdria el sentit d'algunes coses però només els que han nascut amb la música al seu interior et respondran amb una sola paraula; mort. Quants homenatges se't fan, i encara en són pocs. Per més dies de la música, i que aquesta sigui lliure i accessible per tothom, de manera que tots tinguin la possibilitat que jo vaig tenir, descobrir una via d'escapament a un altre món, un motor per seguir endevant i un company per fer camí.
PostData; Aquesta entrada va dedicada a unes persones fundamentals a la meva vida, peces clau, amb les que he crescut i les úniques que puc afirmar que saben tot de mi. De les poques que quan no hi havia ningú per fer camí, em van oferir la seva mà. Us estimo judit i mariona (:

dimecres, 4 de gener de 2012

Les nines com a part del joc. ♥

Tenia ganes d'escriure... Bàsicament per buscar un refugi en les paraules. Sabeu què? Mai li caureu bé a tothom. Ni que ho intenteu i sigueu contraris a la vostre manera de ser i actuar, aconseguireu complaure a tothom que hi hagi al voltant. Ara em direu inocent però crec realment que ningú pot fingir ser qui no és. Als mals actors se'ls pesca en quatre dies i als que tenen més experiència i són amants de l'art els donaria un termini d'un any o dos de vida com a molt. I probablement ara us pregunteu quin objectiu té tot això que dic; no el busqueu, no en té. Només vull fer entendre, que ser qui no ets no porta enlloc. M'ha vingut un exemple molt absurd, es tracta de la meva primera nina. Lletja com un pecat la pobre, i per rematar no era la que volia si no una ja usada. Al principi no l'acceptava i rebutjava però de tant fer de dolenta de la meva historia ninòtica (per dir-ho d'alguna manera) li vaig agafar cert apreci, i al final la nina amb els seus ulls de rata i boca de gripau es va convertir en la meva preferida. Qui t'estima, t'estimarà senzillament tal com ets, amb els defectes de fàbrica incluïts. Jo reconec que en tinc moltíssims però per sort la vida m'ha donat gent impressionant al costat que me'ls accepta. Un cop algú molt especial em va dir que tots els defectes es poden convertir en virtuds. En aquell moment vaig pensar que era una bajenada però després vaig comprendre la gran raó que tenia.
PostData; Aquesta entrada va dedicada a una d'aquelles persones que em suporta cada dia, amb tot lo bo i lo dolent i una de les úniques que s'ha guanyat un espai al meu cor i la meva eterna estima, guillem rubio. (':

dilluns, 2 de gener de 2012

Dia 2 de gener.♥

No sóc persona.. Porto dos dies després de la nit de cap d'any i encara no sóc persona. El problema és que ara temo tornar-ho a ser. Temo tornar a les responsabilitats i mentides del món en el que vivim. Perquè en realitat tots vivim un engany corrumpits per les autoritats polítiques. Tots busquem felicitat, en canvi, la naturalesa de l'ésser humà ens porta a tenir necessitats sempre. Siguin existents o simplement inecessàries, mai aconseguirem la satisfacció total. Satisfacció.. quin concepte tan relatiu. Un dia vaig conèxier una persona totalment satisfeta. I voleu saber què? Estava malalta de càncer. I probablement el vostre pensament ara mateix és el de; com cullons pot estar satisfeta una persona que va a morir? Doncs bé, tenia al costat la millor familia del món. Patia, però sabia que tot l'esforç que feia mereixa la pena. Perquè havia tornat a reviure instants de la infantesa amb la seva mare, que li cantava cançons per fer nones a l'oïda. Tenia força, perquè savia que si moria deixaria amb ella una tristor absoluta en la gent que estimava. Però ella estava satisfeta. Perquè havia fet de la seva vida un miracle, perquè desde petita estava predestinada a morir i havia aguantat fins ara, vivint cada instant al màxim. I per això penso, val la pena viure estressats? Val la pena viure manipulats, absorvits per una societat consumista, que ens fa creure que la felicitat i satisfacció està en tenir tot allò material possible? Que la riquesa és una manera de medir qui és millor persona o qui pitjor? Per això tenia por de despertar. No volia tornar a ser un ninot més d'aquesta societat. És important, que ens aturem a pensar el que desitgem realment i vivim fins al límit cada oportunitat que la vida ens porti. Perquè un gran savi va dir un dia; La vida és el que tu fas d'ella.
Feliç 2012!
PostData; Aquesta entrada va dedicada al Alex Gallinat, que l'acabo de conèxier però ja és un tresor més que guardar. Mandarines everywhere :D