dilluns, 27 de febrer del 2012

Gent tòxica.

Sembla un terme bastant dur, no ho és. Al llarg de la vida, ens trobarem a moltes persones que es vulguin interposar al nostre camí, de mil maneres diferents. La més comú és interposar-se per fer mal. Hi ha persones a les que anomenem "tòxiques". Aquelles que no ens convenen, que no ens fan bé. De les que al principi t'arrenquen al seu món, i tu estàs meravellat pel que veus, però és un simple fet de la teva imaginació. No idealitzem. Ningú és perfecte, i ningú és millor que tu. Cada persona és especial tal com és, i tu tens moltes qualitats amagades que potser l'altre les sap utilitzar millor que tu. Aprenem-les a utilitzar. A expandir les ales que tenim plegades i no ens deixen volar.
Només quan aconseguim no dependre de ningú,  aconseguirem la felicitat. I és que tot recau en això, no esperar res de ningú. Pot semblar una tonteria, però si ho tens interioritzat i de veritat ho penses, per molt vulnerable que siguis actuaràs per tu mateix, i no deixaràs que els altres influenciin en la teva manera de ser, perquè sabràs que de res val la pena canviar per algú del qual no pots esperar res. Si canvies, fes-ho per sentir-te millor amb tu mateix.
Tots hem d'aprendre a valorar el que tenim, però alhora a no esperar que ho tinguem sempre. A lluitar per mantenir-ho, per mantenir allò o aquelles persones que ens fan feliços, però alhora a no tenir por de perdre. A no esperar res.
Neixem sols, i morim sols. Les persones que ho saben són les que han recorregut un camí més pacífic, tranquil, i feliç. No esperem que ningú ni res ens reculli, aixequem-nos per nosaltres sols.
Per tot això, hem d'evitar qualsevol persona que sigui dolenta per a nosaltres, que ens faci mal. Hem de saber passar pàgina, i quan dir prou. Hem de saber fer-nos sentir, saber que ens tenim a nosaltres mateixos, i fer que això sigui suficient. Perquè si no, quan no et quedi ningú i hagis de refer-te, no podràs aguantar i deixaràs de banda un camí amb oportunitats, somnis i amor? El secret està en no esperar res de ningú.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Un silenci ple de mots.

Les pupiles fan el seu últim esforç i cauen. Un silenci profund emergeix i allà em trobo jo, enmig del no res, summergida en un món de somnis, cansada. Dempeus però amb els ulls tancats. Respiro fons i aire pur omple les meves brànquies. Disfruto de la soletat, del silenci i la tranquil•litat que aquest comporta. Respiro un altre cop. Un dolç suspir sembla escoltar-se en la llunyania. Penso. Penso en el plaer d'una dolça melodia, l'harmonia que generen els que t'estimen, el gust amarg i alhora perfecte del café, les engrunes del cacao del matí, l'amor d'una carícia... Penso en les petites coses que fan que la vida valgui la pena. Que cada dia ens aixequem pel matí. En tot el que et treu un somriure i et fa veure que val la pena aprofitar la teva existència vital. Tot odi per el fet de viure es converteix en una raó més per seguir endavant en aquest projecte. Perquè el camí, al cap i a la fi, el tracem cada un de nosaltres. Tenim un pinzell i unes pintures i nosaltres decidim com combinar-los per formar el quadre perfecte. M'agradaria que el meu fos senzill i impactant, però el meu pare ja deia que mai se m'havien donat els camins fàcils. Ja quan era petita i anàvem per la muntanya sempre intentava buscar alternatives ja que la ruta donada em semblava que no tenia res d'especial, de màgic. Normalment m'acabava entrebancant però sempre esboçava somriures i descobria noves coses mentre experimentava noves sensacions. No hem de malgastar el nostre temps vivint la vida que no ens pertoca viure. Cadascú l'ha de saber escollir bé. Obro els ulls poc a poc. Me'ls grato. Torno a la realitat i tot pensament d'una vía d'escapament, d'una vida millor, harmònica, perfecta, s'envà a mesura que bufa el vent. Em vaig acostant a casa. Al final, tot es redueix a res.

dimarts, 21 de febrer del 2012

El joc.

I si hi ha peces que no formen part de cap puzzle? Per molt que busquéssim encaixar-les no podriem. Probablement encaixarien amb una o dues peces de cada però no omplirien els quatre costats que fan falta per formar-hi part. Potser, però, el simple fet de ser diferents, de no encaixar, les fa ser especials i alhora sentir-se soles. No ho estan, perquè petites peces individualment els hi donen suport, i a vegades s'ajunten però per molt que vulguin formar un de nou no podran ja que el seu lloc està en els seus perfectes puzzles.
Les peces que no tenen puzzle pensen molts que són un defecte de fàbrica , i les tiren. Sense mirar que potser s'ha perdut, i formen part d'un conjunt harmònic, que traça una melodia perfecta, que recórre tots els sentits, la vista, el tacte, l'olfacte, l'oïda, el gust.... La peça intenta fer camí, però si l'humà la vol llençar, no pot fer res més que intentar encaixar inútilment.
Aleshores la peça, que hauria de ser valorada dins del seu conjunt, es fa cada cop més petita, sentint-se amaneçada per les altres. Cobarda, ha patit massa com per conéixer el significat de valentía. Sola davant del perill, ja que les que considerava peces amigues estan dins els corresponents jocs, coixa dels quatre braços acaba caient. Es sent insignificant, quan en realitat és la peça de totes, la més especial.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Una milionèssima part del que sóc.

Sóc una persona bastant complicada d'entendre, i la veritat és que has de tenir una certa connexió amb mi per endevinar que alguna peça no enganxa bé quan estic malament. No m'agrada ensenyar les meves emocions, ploro molt, i rara vegada em veuràs plorar en públic. Tinc molt mal geni, i puc arribar a ser una verdadera rival si t'interposes en el meu camí cap a la felicitat. Quan realment vull alguna cosa, sóc molt insistent i tossuda, i no paro fins que ho aconsegueixo.
Respiro i disfruto fent-ho, ja que la música són més que simples melodies, constitueix el meu oxigen per respirar dia a dia. Els textos m'absorveixen, però el meu odi cap als llibres és rarament existent. Amant de la paraula, i del silenci alhora. La meva vida es basa en contradiccions.
M'encarinyo amb la gent ràpid, i tinc la opinió ferma de que és fàcil caure bé a la gent, el que és difícil és que t'acceptin tal com ets. I realment podriem viure sent titelles o simples còpies d'altres persones?
M'apassiona parlar, parlaria tot el dia. La moda forma part de mi, tot i que considero que cadascú té la seva pròpia. Trenco les normes i alhora les respecto. No segueixo cap rutina, doncs per a mi aquest concepte no existeix ja que has de fer de cada insant que sigui ÚNIC i IRREPETIBLE.
Sóc acuàtica des de que vaig néixer, nadar em fa oblidar tota pena i estrés. Ballar. És una de les accions que evita que molts cops acabi sota terra. Que no em treguin el meu colacao, poleomenta i red-bull. Tinc canvis d'humor molt freqüents i parts de mi que espero que mai conegueu.
Caic molts cops, però sempre m'aixeco, i cada cop aconsegueixo pujar més amunt. Moltes persones m'han volgut fer tocar fons i quedar-m'hi però em complau dir que han estat conscients de la meva REMUNTADA.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Teenage dream!

"Tanca els ulls, princesa. Tanca els ulls i vola amb mi." Aquestes paraules pronunciades per algú a qui estimes, no tenen preu. M'agrada l'amor adolescent. Els adolescents tendim a no adonar-nos de lo meravellós que és, i els adults a trobar-lo una estupidesa, encara que tots ells han passat per ell. És un amor despreocupat, i alhora ple de preocupacions, d'angoixa, però que es curen amb una sola mirada o una sola carícia.
És un amor que ho entrega absolutament tot per una persona, cegament, manat per impulsos del cor. Sento llàstima per les persones que no el viuen, i alhora em sento afortunada de poder dir, que jo he tingut aquest bri d'esperança pel qual caminar, i no mirar enrere. He sapigut trobar en una altra persona la meva felicitat, i he sapigut entregar tot en quan tenia, entregar la clau del meu cor a una sola persona.
La veritat, sincerament, és que fa patir, molt. No és sa a la llarga, i porta més d'una decepció, però val la pena sentir les papallones a l'estòmac de les que tothom parla, val la pena sentir-lo i viure'l intensament. Perquè com bé va dir algú un dia, prefereixo haver patit per amor, que patit per no haver estimat.
Per això ara tancaré els ulls, com em vas demanar. Agafaré la teva mà, i em deixaré guiar, perquè confio plenament en que estaràs per recollir-me si caic, que estaràs allà per mi, i que procuraràs evitar les pedres que hi hagin al camí, per tal de no atrabancar-te. Cada t'estimo fa que l'esforç valgui la pena.
T'estimo, t'estimo, t'estimo. Segurament són tonteries adolescents, però per a mi ara mateix ho són tot. Un motiu més per somriure i no fer-me enrere. Sempre estaré aquí, de la manera que sigui. Altre cop, t'estimo príncep groc :)

dilluns, 6 de febrer del 2012

El meu camí

Estic aquí, asseguda, mirant per la finestra. Una finestra rectangular, que obra a un balcó grisòs i bastant mort, però que hi havia tingut, de vida. Recordo quan era petita i part de la meva vida la feia allà. Montàvem amb el veí la nostra caseta particular i jugàvem a portar una vida adulta, tot dins d'un balcó. Qué senzill era tot aleshores, i que complicat que es fa ara. Vull créixer, però alhora tinc por. Molts cops tinc ganes d'arrencar córrer, altres de retrocedir, o fer aturar el temps. Senyors i senyores, us diré una veritat, no tenim control sobre el temps. Actua per si sol, i molts cops enganya. És la variable que tothom sap calcular però ningú explicar. Temps. El mesurem, però alhora no som conscients del seu pas.
Volàtil, se'ns escapa de les mans com les gotes que rellisquen pels nostres dits quan plou, o el sabó mullat d'una peça, dels antics que hi ha a casa de la àvia. El que vull dir, és que ens hem de rentar les mans de tant en tant, però també hem de saber conservar el sabó, i per fer-ho, s'ha de mantenir sec. És cert que no controlem el temps, però també ho és que si que podem controlar són els nostres actes. Agafar les rendes de la nostra vida i fer que cada instant mereixi la pena. Que aquells que ens van deixar sotaterra, enfonsats, ens vegin resorgir del no res, i s'avergonyeixin davant la jugada que aquest cop han perdut. És la teva oportunitat per riure a la vida, per canviar i intentar buscar només la teva pròpia felicitat, el punt culminant d'èxtasi que només alguns afortunats troben.
Torno a mirar per la finestra, fa vent, molt de vent. Aquest s'endú els meus records, els meus pensaments i els transforma en ilusions, de despertar demà i saber que he fet alguna cosa de profit, que em faci sentir realitzada dia a dia. Que em faci estimar la vida en tots els sentits que pugui. Olora-la, percebre-la, perquè està allà, i és TEVA.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Un troç d'ànima

Estic al meu petit santuari. Li falla la decoració, potser massa carregada de records, però l'ós guardià sempre recull el meu plor en silenci i fa d'ell una melodía que m'encisa i m'adorm lentament.
Estic en una fase de la meva vida on no sé qui sóc, tots els meus ideals pels quals tenia motius que em feien seguir endavant rebenten poc a poc com si fossin globus a màxima pressió.
Pensar que tot aquest temps el podria estar utilitzant per fer alguna cosa de profit, que em portés a allò que porto buscant desde petita, la felicitat, i en canvi segueixo escrivint poseïda per la meravella de la paraula que m'atrapa i em fa descobrir un món advers, un món on puc ser totalment jo.
El problema es troba en què arriba un moment que no sé ser feliç. No sé veure les coses maques i boniques que em passen dia a dia i veure sol on només hi ha una lluna que el tapa. Els dies com aquest, em sento sola. Però em sento sola i a la vegada no vull estar amb ningú. Només acceptaria la companyia d'una sola persona em aquest moment.
Una persona que, en realitat, és l'únic ideal que em queda. L'únic motiu pel qual estic aquí, lluitant, i l'única esperança que em queda per trobar la felicitat. Aquest any he trobat el meu calmant. La persona que fa que realment trobi la meva "ataraxia".
Per això estic trista, doncs bé res és etern, tot és efímer. El temps sens escapa de les mans, i no ens n'adonem de la meitat d'oportunitats que hem malgastat. Busco l'amor correspost, i no m'arriba, segueixo enamorada d'aquell que no és per mi, i que no em pot omplir. Busco l'amistat verdadera, poder confiar amb els ulls tancats, poder ser cega. Busco tot i alhora no busco res. Perquè no sé qui és, ni si realment existeix, i per això estic trista. Però malgrat tot, sóc feliç, perquè he trobat la persona que necessito per ser-ho, la persona que m'omple, i la que molt pocs afortunats són capaços de trobar.
He trobat el troç d'ànima que no ve incorporat de fàbrica i que et fa, si més no, estar complet. Gràcies Guillem. :)

Tot torna

I la veritat és que tot allò que va ser real, tot allò que va significar una raó per la qual despertar-se, tot allò torna. El pitjor és que no s'hi pot fer res per evitar-ho. Coneixes, i saps prou bé que et farà mal, molt mal, però ho ignores. A l'hora de la veritat només som titelles del nostre cor. Simples títeres que sols busquen un lloc a l'espai, un lloc on ser feliç.
Cada mirada em fa suspirar. Cada paraula em fa anhelar allò que va ser i que ara trobo llunyà, que vaig guardar amb molta cura en un calaix, i vaig tancar amb clau per no tornar-hi a entrar. Però no vaig llençar la clau al mar, i coneixent la seva existència, l'havia d'obrir.
I ara m'entrego a tu, sense que tu te n'adonis. Sóc teva, tota teva, però no ets capaç de donar un sol pas per ser-ne conscient. Tinc l'ànsia d'estar amb tu, poder agafar la teva mà i caminar, a un lloc amable, on tan sols estem tu i jo, que ningú conegui. I fundir-nos en un petó, un de sol, que signifiqui tot i a la vegada res.
Dibuixem insants. Molts d'ells passen abans del que voldriem, es converteixen en pols massa ràpid. Ens vam deteriorar, es va acabar. Però tot això que està passant només pot ser cosa del destí. D'una flama que creia apagada ja, però que enmig de les cendres ha tornat a sorgir.
La vida és curta, i seria bastant inútil no aprofitar les oportunitats que et dóna per estimar. Així que per la meva part, ja saps el que penso. Estic disposada a donar la meva vida per tu, el problema radica en què estàs disposat a donar tu per mi.
"Si em dius vine i ho deixo tot, però digue'm vine".

dimecres, 1 de febrer del 2012

Deixa'm ser jo. ♥

Últimament estic estancada. No trobo inspiració d'enlloc. No trobo res que m'encisi, no trobo res que em motivi. Potser és aquest temps, aquesta MERDA de temps (amb majúscules, sembla més efectiu, eh?) No tinc res, no mentida, la por que tinc es que si que tinc coses a fer i no les faig per mandra també. Ahir la mama estava llegint un llibre que no m'enrecordo del nom, però m'enrecordo d'una de les coses que deia. Si tens problemes, camina. Si t'han fet mal, camina. Si tens ganes de plorar, camina. Caminar és la activitat més humana del món. L'autor utilitzava el concepte "caminar" en el sentit de realitzar aquella activitat física de desplaçament. I té tota la raó. Avui ho he experimentat. Estava al carrer, caminant, i tenia ganes de plorar. No sé si era que les gotes de lleu pluja havien caigut per les meves galtes i camuflàren les llàgrimes però quan he arribat al meu punt de destí ja no estava plorant. A part d'aquest sentit literal de la paraula "caminar", pensant li vaig trobar un altre. Caminar per la vida. Per aquell fil invisible que teixeix tot pensament, tota trajectòria. Caminar tu sol, veure cada detall dels que la vida et porta. Observar cada detall de la oreneta de Gala. L'únic que aconsegueixes fent el que els altres volen és tornar-te el seu esclau. I és que ara ho veig tot més nét, m'he desentelat les ulleres que portava i m'he adonat, que ningú és allà per sempre. Estic cansada que em diguin el que he de fer, com puc ser millor persona, com puc millorar, que em restreguin els 1000 i un defectes que tinc i els que no troben perquè no volen. SÓC CONSCIENT DE QUE NO SOC PERFECTE. No hi puc fer res. És cert que mai és massa tard per començar però i si no vull? I si només vull que acceptin cada part de mi perquè així ho hauria de fer algú que estigui realment al teu costat? Algú que realment t'estima. Quan et volen fer canviar, aleshores no t'estimen de veritat. I prefereixo pensar que no, que només volen el millor per mi però sé que no és així. Així que espero que la gent pari ja de jutjar-me, perquè diguin el que diguin, AQUÍ ESTIC JO. I no deixaré, per res del món, que els comentaris m'aflegeixin i em deixin avall. Ja he caigut masses cops, sé com aixecar-me encara que em costi, així que aquest cop mantindré l'equilibri i em quedaré ben amunt. Quan trobi alguna persona que m'accepti tal com sóc, que em tregui un somriure dia rere a dia, que sigui capaç d'estimar-me per qui realment sóc, una persona que creia haver trobat però pel que observo és impossible, aleshores estaré realment completa i deixaré de ser egocèntrica i buscar la meva felicitat, per ajudar els demés a trobar-la. Les meves mans són plenes d'oli, les paraules rellisquen i van al terra, així que ja comença a ser hora d'anar apagant, tancar els ulls, i no pensar durant 12 hores de profund somni. Somiar sempre és la salvació, i la millor cura. Bona nit.