Deixa'm ser jo. ♥

Últimament estic estancada. No trobo inspiració d'enlloc. No trobo res que m'encisi, no trobo res que em motivi. Potser és aquest temps, aquesta MERDA de temps (amb majúscules, sembla més efectiu, eh?) No tinc res, no mentida, la por que tinc es que si que tinc coses a fer i no les faig per mandra també. Ahir la mama estava llegint un llibre que no m'enrecordo del nom, però m'enrecordo d'una de les coses que deia. Si tens problemes, camina. Si t'han fet mal, camina. Si tens ganes de plorar, camina. Caminar és la activitat més humana del món. L'autor utilitzava el concepte "caminar" en el sentit de realitzar aquella activitat física de desplaçament. I té tota la raó. Avui ho he experimentat. Estava al carrer, caminant, i tenia ganes de plorar. No sé si era que les gotes de lleu pluja havien caigut per les meves galtes i camuflàren les llàgrimes però quan he arribat al meu punt de destí ja no estava plorant. A part d'aquest sentit literal de la paraula "caminar", pensant li vaig trobar un altre. Caminar per la vida. Per aquell fil invisible que teixeix tot pensament, tota trajectòria. Caminar tu sol, veure cada detall dels que la vida et porta. Observar cada detall de la oreneta de Gala. L'únic que aconsegueixes fent el que els altres volen és tornar-te el seu esclau. I és que ara ho veig tot més nét, m'he desentelat les ulleres que portava i m'he adonat, que ningú és allà per sempre. Estic cansada que em diguin el que he de fer, com puc ser millor persona, com puc millorar, que em restreguin els 1000 i un defectes que tinc i els que no troben perquè no volen. SÓC CONSCIENT DE QUE NO SOC PERFECTE. No hi puc fer res. És cert que mai és massa tard per començar però i si no vull? I si només vull que acceptin cada part de mi perquè així ho hauria de fer algú que estigui realment al teu costat? Algú que realment t'estima. Quan et volen fer canviar, aleshores no t'estimen de veritat. I prefereixo pensar que no, que només volen el millor per mi però sé que no és així. Així que espero que la gent pari ja de jutjar-me, perquè diguin el que diguin, AQUÍ ESTIC JO. I no deixaré, per res del món, que els comentaris m'aflegeixin i em deixin avall. Ja he caigut masses cops, sé com aixecar-me encara que em costi, així que aquest cop mantindré l'equilibri i em quedaré ben amunt. Quan trobi alguna persona que m'accepti tal com sóc, que em tregui un somriure dia rere a dia, que sigui capaç d'estimar-me per qui realment sóc, una persona que creia haver trobat però pel que observo és impossible, aleshores estaré realment completa i deixaré de ser egocèntrica i buscar la meva felicitat, per ajudar els demés a trobar-la. Les meves mans són plenes d'oli, les paraules rellisquen i van al terra, així que ja comença a ser hora d'anar apagant, tancar els ulls, i no pensar durant 12 hores de profund somni. Somiar sempre és la salvació, i la millor cura. Bona nit.