dilluns, 6 de febrer de 2012

El meu camí

Estic aquí, asseguda, mirant per la finestra. Una finestra rectangular, que obra a un balcó grisòs i bastant mort, però que hi havia tingut, de vida. Recordo quan era petita i part de la meva vida la feia allà. Montàvem amb el veí la nostra caseta particular i jugàvem a portar una vida adulta, tot dins d'un balcó. Qué senzill era tot aleshores, i que complicat que es fa ara. Vull créixer, però alhora tinc por. Molts cops tinc ganes d'arrencar córrer, altres de retrocedir, o fer aturar el temps. Senyors i senyores, us diré una veritat, no tenim control sobre el temps. Actua per si sol, i molts cops enganya. És la variable que tothom sap calcular però ningú explicar. Temps. El mesurem, però alhora no som conscients del seu pas.
Volàtil, se'ns escapa de les mans com les gotes que rellisquen pels nostres dits quan plou, o el sabó mullat d'una peça, dels antics que hi ha a casa de la àvia. El que vull dir, és que ens hem de rentar les mans de tant en tant, però també hem de saber conservar el sabó, i per fer-ho, s'ha de mantenir sec. És cert que no controlem el temps, però també ho és que si que podem controlar són els nostres actes. Agafar les rendes de la nostra vida i fer que cada instant mereixi la pena. Que aquells que ens van deixar sotaterra, enfonsats, ens vegin resorgir del no res, i s'avergonyeixin davant la jugada que aquest cop han perdut. És la teva oportunitat per riure a la vida, per canviar i intentar buscar només la teva pròpia felicitat, el punt culminant d'èxtasi que només alguns afortunats troben.
Torno a mirar per la finestra, fa vent, molt de vent. Aquest s'endú els meus records, els meus pensaments i els transforma en ilusions, de despertar demà i saber que he fet alguna cosa de profit, que em faci sentir realitzada dia a dia. Que em faci estimar la vida en tots els sentits que pugui. Olora-la, percebre-la, perquè està allà, i és TEVA.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada