I la veritat és que tot allò que va ser real, tot allò que va significar una raó per la qual despertar-se, tot allò torna. El pitjor és que no s'hi pot fer res per evitar-ho. Coneixes, i saps prou bé que et farà mal, molt mal, però ho ignores. A l'hora de la veritat només som titelles del nostre cor. Simples títeres que sols busquen un lloc a l'espai, un lloc on ser feliç.
Cada mirada em fa suspirar. Cada paraula em fa anhelar allò que va ser i que ara trobo llunyà, que vaig guardar amb molta cura en un calaix, i vaig tancar amb clau per no tornar-hi a entrar. Però no vaig llençar la clau al mar, i coneixent la seva existència, l'havia d'obrir.
I ara m'entrego a tu, sense que tu te n'adonis. Sóc teva, tota teva, però no ets capaç de donar un sol pas per ser-ne conscient. Tinc l'ànsia d'estar amb tu, poder agafar la teva mà i caminar, a un lloc amable, on tan sols estem tu i jo, que ningú conegui. I fundir-nos en un petó, un de sol, que signifiqui tot i a la vegada res.
Dibuixem insants. Molts d'ells passen abans del que voldriem, es converteixen en pols massa ràpid. Ens vam deteriorar, es va acabar. Però tot això que està passant només pot ser cosa del destí. D'una flama que creia apagada ja, però que enmig de les cendres ha tornat a sorgir.
La vida és curta, i seria bastant inútil no aprofitar les oportunitats que et dóna per estimar. Així que per la meva part, ja saps el que penso. Estic disposada a donar la meva vida per tu, el problema radica en què estàs disposat a donar tu per mi.
"Si em dius vine i ho deixo tot, però digue'm vine".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada