Un silenci ple de mots.

Les pupiles fan el seu últim esforç i cauen. Un silenci profund emergeix i allà em trobo jo, enmig del no res, summergida en un món de somnis, cansada. Dempeus però amb els ulls tancats. Respiro fons i aire pur omple les meves brànquies. Disfruto de la soletat, del silenci i la tranquil•litat que aquest comporta. Respiro un altre cop. Un dolç suspir sembla escoltar-se en la llunyania. Penso. Penso en el plaer d'una dolça melodia, l'harmonia que generen els que t'estimen, el gust amarg i alhora perfecte del café, les engrunes del cacao del matí, l'amor d'una carícia... Penso en les petites coses que fan que la vida valgui la pena. Que cada dia ens aixequem pel matí. En tot el que et treu un somriure i et fa veure que val la pena aprofitar la teva existència vital. Tot odi per el fet de viure es converteix en una raó més per seguir endavant en aquest projecte. Perquè el camí, al cap i a la fi, el tracem cada un de nosaltres. Tenim un pinzell i unes pintures i nosaltres decidim com combinar-los per formar el quadre perfecte. M'agradaria que el meu fos senzill i impactant, però el meu pare ja deia que mai se m'havien donat els camins fàcils. Ja quan era petita i anàvem per la muntanya sempre intentava buscar alternatives ja que la ruta donada em semblava que no tenia res d'especial, de màgic. Normalment m'acabava entrebancant però sempre esboçava somriures i descobria noves coses mentre experimentava noves sensacions. No hem de malgastar el nostre temps vivint la vida que no ens pertoca viure. Cadascú l'ha de saber escollir bé. Obro els ulls poc a poc. Me'ls grato. Torno a la realitat i tot pensament d'una vía d'escapament, d'una vida millor, harmònica, perfecta, s'envà a mesura que bufa el vent. Em vaig acostant a casa. Al final, tot es redueix a res.