dijous, 22 de març de 2012

L'escapisme

Sempre he trobat un cert atractiu a les obres escapistes. Aquelles que busquen altres alternatives a la realitat, que creen diferents mons paral•lels als que nosaltres considerem reals. M'he adonat que jo també ho faig això, tant conscient com inconscientment, constantment.
M'explico. Jo el creo conscienment. Quan em vull escapar del món toco. Quan la tecla del piano que toca la superfície fina dels meus dits emet un so, m'obra portes a un lloc nou. Tanco els ulls i m'imagino el meu món perfecte, on l'amor sempre és correspost, el concepte de guerra és desconegut i el d'antipatía evitat. Però aquest món tant sols em permet somiar, i no viure-hi en ell, ja que la meva ànima s'hi transporta però el meu cos no.
Fa poc em vaig adonar de què hi havia una manera de canviar la realitat; el viatge amb el teu subconscient, el que crea la part inconscient. Hi ha gent que es creua pel teu camí de les quals saps que no et despendràs. Potser hi haurà primaveres espectaculars i hiverns molt freds però sempre seran presents pel simple fet que hi ha alguna cosa que t'encisa i alhora et lliga i complementa. Amb aquestes persones, que en són ben poques, són amb les que descubreixes el verdader significat de la frase "vola amb mi". Et transportes a un món paral•lel a aquest. Un que tan sols sou vosaltres i ningú més i per això ens passa tantes vegades el fet de que parles d'alguna cosa i només t'enxampa el teu millor amic .. Etcètera.
Escrivia per donar les immenses gràcies a la vida en si, que m'ha donat la oportunitat d'escapar-me de la realitat i sobretot d'adonar-me que cada un milió de persones que coneguis, hi haurà una que valgui la pena.

dimarts, 20 de març de 2012

#.

Feia molt temps que no escrivia.. suposo que només escric quan em sento indignada, trista, quan hi ha alguna peça que no cuadra. Perquè fa que tot torni a encaixar, i perquè a mida que vas escrivint, te n’adones de tot allò que té coherència i del que no.
Les històries comencen molt bé sempre. Però no sempre tenen un final feliç. Una de les millors persones que he conegut em va dir un dia; “Si tenen un final trist, és que no és un final”. Pot ser. I seria molt bonic retrobar les persones que han passat per la teva vida, que has anat deixant enrere amb cada una de les patjades i que de veritat trobes a faltar. Però per trobar-les a faltar, cal perdre-les. Mai te n’adones de quan pot arribar a significar una persona per a tu fins que està lluny de tu. Sí, que li pots tenir apreci. Sí, que pots considerar-la amb la que tens més afinitat, o fins i tot la que estimes més. Però no comprens que tot el que dones no era en va fins que ja no hi és amb tu. Per sort les persones tenim el do de perdonar. Algunes més, algunes menys. Però qui no és capaç de perdonar no es mereix poder errar. I la veritat, tothom comet errors. Alguns més grossos, alguns més petits. Però tothom em fa. Centenars. Milers. Milions.
Però algunes vegades, certes circumstàncies fan que dues persones no siguin compatibles. Que per molt que s’estimin no puguin estar juntes, perquè hi ha alguna cosa, per molt petita que sigui, que les fa incompatibles. Fa que una, o les dos, pateixin. I que no pugui ser allò que volen sigui. Aleshores, la manera més fàcil és allargar les mans fins que vagin trencant el llaç que havien creat. I és quan el dolor de la pèrdua t’envaeix. O no. La qüestió és que si no ho fa, te n’adones que no era per a tu. I si ho fa, que segurament si, intentes flexibilitzar-te, i s’enforteix el vincle. Perquè acceptes que l’altre persona no donarà més, i l’altre comença a donar, i aleshores et sents afortunada de no haver-la perdut. I tot això crea un cercle viciós en el qual m’incloc.
No sóc capaç de dir res a l’hora de la veritat. La por a la pèrdua m’atrapa. Però al final això només fa que aquesta acabi venint. Per això ja no sóc la persona que era, per això la persona que era, la persona amb por, la persona que no deixava anar a ningú, deixarà que aquests puguin marxar. Perquè després tornin si són realment fets per tu, i si no que torni una mica més lleu el dolor que el camí vital genera per si mateix.
Tothom que m’estimi rebrà de mi tot, esperant només rebre amor a canvi. Que m’ajudi a superar les caigudes més fortes, que m’aixequi, i que em tregui somriures d’on no hi hagi cap.
“Oh, I’ve been driving in this way too long. Just trying to find my way back home. The old me is dead and gone. DEAD AND GONE.”
 PostData; Aquest text va dedicat a totes aquelles persones que s’han creuat al meu camí, i que s’hi creuaran, però en especial a la Carla. Gràcies per saber tolerar, gràcies per acollir-me un altre cop a la teva vida i donar-me la injecció que necessitava a la meva. T’estimo molt. De veritat. Ho sento. Sento tot el què va passar. Tot el que t’he pogut fer. Tot el que HEM pogut fer. Les baralles no val la pena construïr-les, però tot passa per alguna raó. Ets enorme neni. No deixis que per molt que diguin et canviin, perquè cada petita part de la teva forma de ser forma part del teu encant.

divendres, 2 de març de 2012

El Carpe Diem no funciona

Busca en tu mateix allò que et fa ser diferent. Jo ho he trobat. Últimament no estic molt donada a escriure, la veritat és que quan estàs tan al terra que no trobes com aixecar-te i algú et dóna un cop de mà et sents agraïda. A la vegada, però, tens les ferides de la caiguda, i perquè no facin tant de mal les ignores, i les ignores... I és el que he fet; Carpe diem. Sembla que funciona al principi però més tard te n'adones de que amb tu, precisament NO. Això és el que em fa diferent dels demès, entre d'altres coses. A molts els costa tirar endavant, però un cop aconsegueixen ignorar les ferides les curen, i es tornen inexistents, com si mai hi haguéssin estat.
En mi tot és diferent, no em costa ignorar les ferides, però sempre acaben tornant. I sabeu per què? Perquè sóc una persona que depen d'altres per a ser feliç. I quan estimo, quan estimo ho entrego tot. La part dolenta de la situació és que ningú pensarà en tu i el que has fet per ells alhora de decidir amb qui es veuen, o parlen o tenen més afinitat. Això ha perdut valor, i jo segueixo sent la tonta que dóna i dóna i mai rep ni la més mínima collita. I és cert que no pots esperar mai res de ningú, que no pots canviar una persona ni tampoc ho he pretès mai, però també és veritat que quan estimes i ho dónes tot, esperes que et dónin amor a canvi.
De totes maneres, sé que seguiré entregant tota la meva ànima quan estimi, perquè sé que és el correcte, el que m'agradaria a mi, i perquè no hi haurà segones oportunitats, i a vegades, un cop cada mil, trobes a algú que val la pena.