dilluns, 30 d’abril del 2012

Res.

No vull. No vull. No vull. No vull encadenar-me un altre cop. No. Però, i si mai m'he desencadenat? Porto dos dies desconectada. Suposo, que en realitat ja ho estava abans. Un cúmul de boira forma la pluja. I ha arribat. 
Tinc l'esperança que desprès de tot això torni a sortir el sol. Perquè en realitat tot allò que mou l'ésser humà és l'esperança. L'esperança de trobar un camí en el qual adentrar-se i poder ser feliç. El teu camí. El que molt pocs troben, i molts estan tota la vida en recerca. Però el buscador pot ser feliç en el camí d'altres. Perquè l'ajuden. Perquè l'aporten coses que no sap. Però també té moments de tristor. En els que es troba en laberints dels quals és molt difícil sortir. Ell mai es rendeix. I acaba sortint-ne. I així, el buscador trobarà o no el seu lloc, però aprendrà. I de fet, aquesta és l'essència de la vida. Aprendre. De cada persona. De cada moment. De tot.
La gent que m'estima no m'enten. No enten el que em passa. I és normal, perquè en realitat no ho entenc ni jo. Intento buscar una sortida, allò inesperat que fa que tota la desesperació marxi. Però m'he ofegat en el meu propi mar de llàgrimes. Ploro. Ploro. I ploro. M'aturo a vegades, canvio de pensament. Torno a plorar.
Em dic ádeu a mi mateixa per un temps, perquè necessito trobar-me un altre cop. No vull encadenar-me a un altre ser un altre cop, però ja ho estic.

dissabte, 21 d’abril del 2012

"If you love someone set them free, and if they really love you they'll come back"

Tinc un cert coneixement de mi mateixa, conec els meus defectes, les meves virtuds, encara que em costa admetre-les, com actuaré en gairebé cada situació etcètera. Per saber-ho, tot i que sembla tasca fàcil a mi m'ha costat bastants anys de feina i modelatge. Ara però, estic buscant intentar establir una connexió amb la meva ànima, trobar-me a mi mateixa.
Per poder trobar l'èxtasi total sóc conscient que haig de canviar algun aspecte de mi, i un d'ells és la meva felicitat. Sempre he reconegut que la meva felicitat és molt dependent. Tot i que fins ara sabia que era un error, no m'havia adonat de la seva profunditat. És un pou tan fons que abaix no hi ha oxigen. M'explico:
El fet que la meva felicitat depengui dels demés, genera en mi inquietuds, i por. Com tinc por a perdre els que estimo, com tothom, però agreujada per la pèrdua de felicitat que això em suposaria, les meves relacions acaben sent concentrades i molts cops dono massa i no rebo res a canvi. Tothom es cansa, d'això.
He d'aprendre a somriure per mi mateixa i a ser conscient que les persones que estan a la meva vida estan perquè així ho han escollit, directa o indirectament, i que són lliures de marxar quan vulguin.
Per tant ara romandré asseguda, i feliç estant-hi. I si hi ha algú que em vo donar la mà i treure'm a ballar una estona, li aportaré el millor de mi, i tot el meu coneixement, que encara és poc, fins que vulgui marxar i torni a estar asseguda.
I és que la clau de tot és trobar la felicitat en aquells petits, volàtils i quotodians instants que formen el teu dia a dia.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Glad you came.

Saps com aprens què algú és la persona correcta? Bé, jo no. No em demanis si el que tinc durarà. Només sé que existeix. Que en aquest moment és real, encara que sigui dins la meva realitat. Dins la nostra. La seva i la meva.
El meu cos no sent el magnetisme i l'atracció que sent per d'altres, però sóc conscient que és pel fet de que ja el porto dins i alhora fora de mi. En canvi, la meva ment sí que sent aquest magnetisme per la seva. Perquè al formar part de mi, però no ser-hi, fa que vulgui entrar al seu món, al seu pensament, a allò que em permet enriquir-me, saber, experimentar, créixer.
I la realitat, és què el que fa ell és això, enriquir-me com a persona. M'aporta allò que ningú més fa. Em fa veure camins i parlar de coses que a un altre se li fan extranyes i feixugues, però ell les comprén, i acaben sent les nostres coses.
Però, la part més important, i el motiu pel qual no el deixaré anar mai, és que a banda d'encisar-me i enriquir-me com ningú altre, és un dels que em proporcionen l'ingredient per a la felicitat diària. Estimar i ser estimat en retorn.
Potser és veritat que la vida és efímera, però els grans amics duren per sempre. Guillem, gràcies per tot.

dimecres, 11 d’abril del 2012

L'esperança que t'aixafa.

M'agradaria molt poder guiar-lo.
De fet, en parlo molts cops, el frego lleugerament amb els meus mots i el deixo sortir del meu interior on creix i decreix a una velocitat sobrenatural. És com un nen petit. Les vegades que el necessito i el crido, s'amaga, poruc de que li pugui encomanar alguna tasca que no vol fer, com el nen s'amaga de la mare quan el crida perquè és hora de plegar o qualsevol altra tonteria que provoca en ell la rabieta corresponent. Altres vegades surt, juganer, amb l'esperit del nen, inocent, sense cap mena de prejudicis, i fent absolutament el que li rota.
És, el que em mou i a la vegada m'atemoritza. És el que em molesta i a la vegada m'anima. És efímer i alhora etern. És tot i no és res. Tothom el coneix i ningú el sap definir amb la seva plenitud. Per a mi, és l'esperança de tot ésser durant el seu camí vital, que fa que cometi errors i no n'aprengui.
A vegades li somric, a vegades li dono l'esquena i altres simplement l'ignoro. Complicat, eh? Però qui va dir no ho fos?
"Nunca nos dijieron que seria fácil, sólo que valdria la pena"
M'agradaria molt poder guiar-lo, a l'amor.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Carta al vent, a la remor d'un suspir, a tu.

Suposo que aquest text correspon a una resposta. Però no directa, més aviat una carta a l'aire. No sé si mai arribarà al seu destinatàri, espero de tot cor que hi arribi. No sé si mai la llegirà algú que es senti identificat amb ella i no ho sigui, en aquest cas ho sento. No sé ni si tindrà alguna utilitat, pot ser quan creixi i la llegeixi anyori els moments en que era una adolescent més, enamorada.
Som humans. I com a tals cometem errors. Ningú ens pot retreure res del que hem fet, i millor fer que no quedar-se estàtic, inamovible. Tot el que facis o diguis podrà ser utilitzat en contra teva, sí, però el que no facis també. I la veritat que a mida que va passant el temps te n'adones que només t'arrepenteixes per allò que no has fet, perquè lo altre ho vas fer perquè en aquell moment ho senties. Jo vaig deixar de fer, i vaig fer malament. I tu ho saps. I ho vas saber utilitzar en contra meva.
Sé que vaig errar, sé que potser no hauria actuat d'aquesta manera, sé que et vaig fer mal. Però tu a mi me'n vas fer molt més. Em vas ajudar a créixer però a base de què? Mentides? Perquè tot van ser paraules que se les va endur el vent. Persones incompatibles? No em crec aquestes bajenades, ja hi he passat, per aquestes tonteries. Jo també creia que hi havia persones que ho eren. Però saps què? Per molt que ho neguis nosaltres no ho som. Es va crear un cercle viciós, del qual jo fugia. M'amagava i em quedava quieta, sense fer cap remor. Mentre tu intentaves que jo n'emetís, però el meu cor ja estava cansat de tanta brossa acomulada, i no podia. Es van començar a formar converses tenses, sobre temes de la vida mateixa. Teniem diferents punts de vista però ens complementavem l'un a l'altre. El que passa és que masses tensions genera que la corda es trenqui.
Al final es va acabar. Punt.
No hi va haver res més. Un silenci incòmode de tant en tant. Ignorància per les dues parts. Bé, per la teva. I ara hi és també per la meva. La part dolenta és que no, no te me'n vas del cap. Per més que hi penso, reflexiono i per més mal que m'hagis fet, no marxes. Un dia quan vàrem parlar et vaig dir que només era conscient de la possesió d'una qualitat per part meva. I era la d'ignorar les persones que m'havien fet mal. Feta la llei, feta la trampa. I aquesta ets tu.  
Aleshores, es presenta un conflicte moral. Què faig? Et deixo marxar, t'ignoro perquè no estàvem bé? Perquè la cosa no va rodar? Perquè els dos ens vam fer mal? O ho intento? Per patir un altre cop? Perquè torni a acabar malament? Però qui no arrisca no guanya. Així que per part meva  ja saps el que hi ha, aquí, i d'altres maneres, t'he fet saber el que en penso. Per molt que tu m'ignoris. Per molt tu hagis passat pàgina. Per molt fàcil que sigui per tu no llegir-ho, i passar de tot. Però sóc així, i lluito. Lluito per no perdre allò que es va construir i que em feia somriure cada nit. Allò que, pot ser fals, però feia que fos cada dia una mica més feliç. Lluito per tu.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Cada insant, un ciment.

Insants. Dolços. Amargs. Vius. Morts. Gèlids. Calents. Tendres. Durs. Instants.
Ens marquen el camí. Tracem les nostres pinzellades. Verdes. Vermelles. Grogues. Blaves. Liles. Roses. Segons cada insant. A qui no li ha passat, amb una frase o tan sols una mirada, el dia es gira i allò que veies negre pel fet d'aixecar-te amb el peu esquerra es torna. Viu. Alegre. Feliç. De tots colors. De fet, ja ho feien els escriptors desde temps antics. Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa en són un clar exemple.
Tirant és un cavaller que desitja casar-se amb una dama, els dos estan al mateix estament social i l'obra té tot al seu favor per acabar bé. Això és exemple d'un dia que t'aixeques amb ànims, has rebut bones notícies i vas passejant el teu somriure esplèndit d'orella a orella. La novela fa un gir de 360 graus i acaba malament, igual que li passa al nostre dia en quan rebem una mala notícia, o simplement un amic ens deixa anar una esbroncada (que aleshores ens hem de plantejar quina classe d'amic és) o algú ens tira una mirada d'aquelles que se't queden clavades i et traspassen com ho faria una estaca clavada al pit.
Amb Curial e Güelfa, però, succeeix tot el contrari, comença amb una situació d'amor entre diferents estaments socials, amor impossible. Això correspondria al dia que pinta més negre que la tinta de calamar. Al final, la situació gira i l'amor és possible. Per tant, la marea s'endú la tinta i ho tornes a veure blau, pacífic.
I què en vull extreure jo, de totes aquestes històries? Doncs bé, bàsicament altre cop l'importància d'observar. De fer dels mals indicis bones prediccions i de veure, entendre i comprendre qui i què torna els teus dies dels colors de l'arc de Sant Martí i qui o què fa que estiguin apagats, sense vida. Reforçar els primers és el meu consell. Intentar que cada insant valgui la pena i així aconseguir posar els ciments que construiran l'edifici. Ignorar els segons és el meu altre consell, ja que tan sols aporten maldecaps i no val la pena patir amb el temps que hi ha, que és poc encara que ens sembli el contrari. Per últim, viure lliure de prejudicis i de normes, trobar l'esperit del nen del que Nietszche ens parlava i aprendre a volar.
Insants. Dolços. Amargs. Vius. Morts. Gèlids. Calents. Tendres. Durs. Instants.