Carta al vent, a la remor d'un suspir, a tu.

Suposo que aquest text correspon a una resposta. Però no directa, més aviat una carta a l'aire. No sé si mai arribarà al seu destinatàri, espero de tot cor que hi arribi. No sé si mai la llegirà algú que es senti identificat amb ella i no ho sigui, en aquest cas ho sento. No sé ni si tindrà alguna utilitat, pot ser quan creixi i la llegeixi anyori els moments en que era una adolescent més, enamorada.
Som humans. I com a tals cometem errors. Ningú ens pot retreure res del que hem fet, i millor fer que no quedar-se estàtic, inamovible. Tot el que facis o diguis podrà ser utilitzat en contra teva, sí, però el que no facis també. I la veritat que a mida que va passant el temps te n'adones que només t'arrepenteixes per allò que no has fet, perquè lo altre ho vas fer perquè en aquell moment ho senties. Jo vaig deixar de fer, i vaig fer malament. I tu ho saps. I ho vas saber utilitzar en contra meva.
Sé que vaig errar, sé que potser no hauria actuat d'aquesta manera, sé que et vaig fer mal. Però tu a mi me'n vas fer molt més. Em vas ajudar a créixer però a base de què? Mentides? Perquè tot van ser paraules que se les va endur el vent. Persones incompatibles? No em crec aquestes bajenades, ja hi he passat, per aquestes tonteries. Jo també creia que hi havia persones que ho eren. Però saps què? Per molt que ho neguis nosaltres no ho som. Es va crear un cercle viciós, del qual jo fugia. M'amagava i em quedava quieta, sense fer cap remor. Mentre tu intentaves que jo n'emetís, però el meu cor ja estava cansat de tanta brossa acomulada, i no podia. Es van començar a formar converses tenses, sobre temes de la vida mateixa. Teniem diferents punts de vista però ens complementavem l'un a l'altre. El que passa és que masses tensions genera que la corda es trenqui.
Al final es va acabar. Punt.
No hi va haver res més. Un silenci incòmode de tant en tant. Ignorància per les dues parts. Bé, per la teva. I ara hi és també per la meva. La part dolenta és que no, no te me'n vas del cap. Per més que hi penso, reflexiono i per més mal que m'hagis fet, no marxes. Un dia quan vàrem parlar et vaig dir que només era conscient de la possesió d'una qualitat per part meva. I era la d'ignorar les persones que m'havien fet mal. Feta la llei, feta la trampa. I aquesta ets tu.  
Aleshores, es presenta un conflicte moral. Què faig? Et deixo marxar, t'ignoro perquè no estàvem bé? Perquè la cosa no va rodar? Perquè els dos ens vam fer mal? O ho intento? Per patir un altre cop? Perquè torni a acabar malament? Però qui no arrisca no guanya. Així que per part meva  ja saps el que hi ha, aquí, i d'altres maneres, t'he fet saber el que en penso. Per molt que tu m'ignoris. Per molt tu hagis passat pàgina. Per molt fàcil que sigui per tu no llegir-ho, i passar de tot. Però sóc així, i lluito. Lluito per no perdre allò que es va construir i que em feia somriure cada nit. Allò que, pot ser fals, però feia que fos cada dia una mica més feliç. Lluito per tu.