dimecres, 11 d’abril de 2012

L'esperança que t'aixafa.

M'agradaria molt poder guiar-lo.
De fet, en parlo molts cops, el frego lleugerament amb els meus mots i el deixo sortir del meu interior on creix i decreix a una velocitat sobrenatural. És com un nen petit. Les vegades que el necessito i el crido, s'amaga, poruc de que li pugui encomanar alguna tasca que no vol fer, com el nen s'amaga de la mare quan el crida perquè és hora de plegar o qualsevol altra tonteria que provoca en ell la rabieta corresponent. Altres vegades surt, juganer, amb l'esperit del nen, inocent, sense cap mena de prejudicis, i fent absolutament el que li rota.
És, el que em mou i a la vegada m'atemoritza. És el que em molesta i a la vegada m'anima. És efímer i alhora etern. És tot i no és res. Tothom el coneix i ningú el sap definir amb la seva plenitud. Per a mi, és l'esperança de tot ésser durant el seu camí vital, que fa que cometi errors i no n'aprengui.
A vegades li somric, a vegades li dono l'esquena i altres simplement l'ignoro. Complicat, eh? Però qui va dir no ho fos?
"Nunca nos dijieron que seria fácil, sólo que valdria la pena"
M'agradaria molt poder guiar-lo, a l'amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada