dissabte, 26 de maig de 2012

Et seguiré com el primer, encara que tu i jo sabem que sempre és el mateix


"Et seguiré com, qui no vol res. Encara que tu i jo sabem que sempre ens perdem"
Ella plora. Plora desconsoladament.  Ell fingeix. Fingeix que és feliç. Fingeix que tot li va bé. Ella plora un altre cop. Però vol parar de plorar. Ella plora.
Silenci. Mirades silencioses. Mirades que cremen. Mirades. Mirades plenes de paraules, però silencioses. Silenci.
Orgull.  Ell no parla. Ella no parla. El silenci els crema. Orgull.
Un dia, ella parla. Demana perdó. Desconcert. Ho hauria d'haver fet? Si. No. Què importa. Ell demana perdò. Un dia, ella parla.
Vida. La flama neix altre cop. Ella suspira. Aliviada. Ell suspira. Ella vol tornar a començar. Per ell mai s'ha acabat. Vida.
Efímer. Tot és efímer. La pau dura poc. També la felicitat. Hi ha barreres. Perquè al cap i a la fi els dos sabien que seria. Efímer. Tot és efímer.
S'acabarà? Algun dia, ella suposa. Ell no. Ell sap la veritat, la poseeix, la toca, juga amb ella, la transforma. Ella suposa la mentida. Ell no. S'acabarà?
Ella plora. Plora desconsoladament. Ell fingeix. Fingeix que és feliç. Fingeix que tot li va bé. Ella plora un altre cop. Però vol parar de plorar. Ella plora.
Se sent un murmuri. De cop. Crida. Ell crida. PROU:
S'ha acabat.

diumenge, 13 de maig de 2012

No hi ets, i no hi ha res. Només records teus dalt del cel.

"L'horitzó és la meva presó, però segueixo dempeus, a dalt del meu vaixell. 
Ell aguanta, els cops que fa el vent"
Això és una història, de dos humans. Un dia els seus camins es van encreuar. Per casualitat, per atzar. El destí, una força més poderosa que res, va intervenir en les seves vides. Anaven navegant, per mars paral·lels, però es veien, l'un a l'altre. Observaven la remor del vent fregar les veles, i la dolça melodia dels ocells cantant. De cop, van observar una unió dels dos mars, un riu comú per on navegar. Els dos van virar sense pensar-s'ho. Ell la observava en silenci, ella somiava en canviar de vaixell. El seu era massa pesat. Quan els dos vaixells van xocar, ella va saltar. Ell la va ajudar a entrar. El riu era llarg, infinit, no es veia el final. Els dos van navegar durant molt de temps al mateix vaixell, durant molt molt de temps. Tant que no hi havia vida abans d'aquella. Semblava com si mai haguéssin existit dos vaixells. Però de cop, va venir una marea, i el vaixell va tornar a virar. Ell va fer el possible per seguir endavant. Ella plorava. Tenia por de volcar i caure a l'aigua indefensa. Ell l'agafava, l'abraçava. Sense deixar anar el timó. Ella patia, tancava els ulls, i es veia al mig del no res. Intentava imaginar-se la pau. El vaixell va acabar a la biforcació que abans els havia unit. Allà hi era, el de la noia. Ella volia estar amb ell. Ell volia estar amb ella. Però el vaixell d'ell anava cap a un precipici. Ella va saltar. Tornava a estar al seu vaixell. Però quan ell va intentar saltar a l'altre vaixell, era massa tard. Ja s'havien allunyat massa. Ella va intentar agafar el timó i girar, però no va poder. Aniria a parar a l'altre camí si ho feia. Així que va continuar, silenciosa, el seu camí cap un altre mar, si pot ser un oceà. Mai va tornar a saber res d'aquell noi, que un cop va significar el món sencer per ella, però no va marxar mai de la seva ment. El record perdurarà per sempre.

diumenge, 6 de maig de 2012

Canvis.

"Vulguis o no, ets així, i no ho pots canviar." Mentida! Sempre podem canviar, sempre. Ara, si ho fem, ho hem de fer per nosaltres mateixos, pel nostre bé, no pel dels altres.
Molta gent m'ha dit que he canviat, bé, potser és cert. La vida no m'ha dut precisament per un camí de roses, i hi ha coses sobre les que reflexiones quan ja tens una certa experiència.
Sóc conscient que encara em queda molt per viure, ho sóc, que potser no sóc la més indicada per donar consells, ho sé, però això no vull que us ho preneu com un consell, ni clm una advertència ni com cap mena d'avís, perquè no ho és. Cadascú ha de fer el seu camí, escoltar, però al capdavall no tòrcer cap decisió per un altre.
Com deia abans, he canviat. M'he tornat més desconfiada, malauradament és una cosa que no he pogut evitar. Quan et donen per tot arreu, crees un escut protector, i el meu ha estat la desconfiança. M'he tornat més àcida. També és cert, quan no reps un bri de dolçura te'n acabes tornant, tard o d'hora. De totes maneres sóc conscient de qui es mereix la meva dolçor i qui no.
D'altre banda, m'he tornat més segura, del que faig, perquè ho faig i com ho faig. He pres les rendes de la meva vida per canviar la direcció. Sí. Potser tot es podria resumir en un canvi de direcció.
No és que hagi canviat la meva actitud, ni molt menys els meus ideals. No és que hagi deixat de lluitar per allò que considero injust, sempre ho faré. Simplement, he après a no lluitar contra qui no m'aporta res, ni fer-ho per algú que no em mereix. He après a no malgastar forces amb gent que no val la pena, i ara he d'aprendre a saber-ho fer sense tancar cap porta a noves oportunitats, persones i coses que em puguin omplir una mica més el sac de la felicitat.

dijous, 3 de maig de 2012

Tu i jo.

Tu somrius, jo somric. Tu em mires, jo t'observo. Tu em cremes, jo poso l'edifici en flames. Tu m'il•lumines, jo intento enlluernar-te amb la meva llum. Tu dius que m'estimes, jo sé que t'estimo. Tu actúes silenciós, jo ho faig a grans passes. Tu millores, jo intento millorar. Tu mires endavant, jo camino endavant.
Tu i jo. Som i a la vegada no som. Tu i jo. Dos ànimes cansades i alhora intrigades. Tu i jo. Dos cossos etèris que s'amen. Tu i jo. Reprimida llibertat. Tu i jo. Mar i terra. Tu i jo. Blanc i negre. Tu i jo. Una promesa. Tu i jo. Un somriure. Tu i jo. Un somni. Tu i jo. complicat, però simplement sempre ho serà. Tu i jo. Lluny i alhora aprop. Tu i jo. "Corren les nostres ànimes, com dos rius paral•lels".