divendres, 24 d’agost de 2012

Dependència i possesió

Arriba un moment a la vida que pares i reflexiones. Te n'adones que necessites un canvi radical, que de fet l'estaves buscant fa temps, molt de temps, però consideraves que formava part de tu i ja no perdies ni un minut en intentar canviar-ho. Bé, jo parlo de la dependència emocional, però potser a tu t'ha vingut algun altre canvi, si és així, t'animo a fer-lo. Els impulsos molts cops no són bons, però d'aquests es generen els millors moments, així que has d'aprendre a manejar-los. Però bé, ara no estava parlant d'impulsos, sempre me'n vaig per les branques. Sinò d'un canvi, el meu canvi.
No sé si ho ha generat el fet de llegir, de veritat li haig d'agraïr part de que la meva felicitat estigui en la seva màxima esplandor i romangui imperturbable a Jorge Bucay, o el fet de parlar amb les persones que estimo, i d'altres que simplement m'he trobat pel camí, que m'ha fet obrir els ulls. Tots som dependents per naturalesa, alguns més que d'altres però ningú s'escapa. Tots som capaços de regirar el nostre humor amb un simple comentari d'una persona, o millor dit LA persona.
Però, de veritat hem de deixar que comentaris sense importancia ens generin maldecaps? Que no puguem volar tranquils pel fet que l'altre no ho fa? Està clar que si veiem algú enredat en un arbre l'ajudarem a sortir, però i algú que s'hi fica ell sol i s'hi nega? No hi ha dret, ni per tu ni per l'altre persona, i és una raó tan senzilla com que tu no ets feliç si l'altre no ho és, i per tant el forces a amagar els sentiments davant teu, per no fer-li mal, i el reprimeixes.
M'ha costat admetre que depenc d'algú, i m'hagués costat menys si fos de la meva mare, que és dolent però sé que almenys estarà sempre al meu costat. Però crec que he fet un pas enorme, que és admetre-ho, i un altre darrere, admetre que l'altre no té la culpa. I sabeu? Una persona molt sàvia m'ha fet entendre que no es perd ningú, perquè ningú es realment teu. Si no hi ha possesió, no hi ha pèrdua, per tant la por a la pèrdua és inútil. I és que pels ingenus que segueixin pensant que tenen a algú, que sàpiguen que "ningú pertany a ningú, només et pertany el que senten per tu" (Laura Gallego- Memorias de Idhún).
Que aprendré a volar feliç sola, segur. Però seguiré alerta de qui tingui una pota enganxada, encara que alguns se la podrien quedar! ;)
Bona nit!

1 comentari:

  1. Nena, no saps com m'agrada com escrius :$ M'he enamorat de tu <3 Has d'escriure un llibre :)

    ResponElimina