El rumb.

Entre reflexió i reflexió i Jorge Bucay, he estat intentant trobar el rumb de la meva vida. No es tracta de saber on vaig, ni d'escollir el camí, ara per ara està en com el recorro. Bé, crec que el meu rumb és el plaer. Ara mateix crec que la meva vida es basa en la recerca constant d'allò que m'ompla, i em fa completament feliç, que no és el mateix que contenta. M'explico. Estudiar no fa que estigui contenta fent-ho, però em fa feliç, perquè sé que estudio pel que m'agrada i aprenc. I això ja simplement és un ingredient més positiu per a la felicitat. No és un plaer efímer, fa que cada matí m'aixequi. Crec que aquí està la clau per trobar el teu rumb, en la distinció de les paraules felicitat i alegria.
I perquè el plaer? Si no m'agrada, ho deixo, així de ximple. Sóc a més a més una persona molt tossuda, quan vull una cosa no paro fins aconseguir-la. Però bé, deixem el meu caràcter i les debilitats que té que en són moltes i centrem-nos.
La recerca d'allò que m'ompla, he trobat varies coses. La primera la lectura, llegir llibres, camuflar-te en histories i transportar-te a elles és increïble. La segona, córrer. Em relaxa, em distrau i m'ajuda a aixecar-me amb un somriure l'endemà. La tercera, la música. Ja la tenia clara de fa molt aquesta, és l'oxigen i l'escapatòria quan les llàgrimes et tapen el sol. La quarta, respirar fons. Respirar, la cosa més senzilla, i no li dedicava ni dos minuts al dia, ara que ho faig, vaig molt més relaxada a tot arreu. I la cinquena i última, la gent que m'estima. Evidentment, la més important, he aprés que tot comença i tot acaba, que tot té un final, i assumit això la pèrdua no et fa tant de mal, la llibertat vers l'altre persona tampoc, i com més deixes que espandeixin les ales, més dura allò que et pensaves que sols duraria un instant.
Tinc moltes més coses que em fan feliç, però aquestes són les bàsiques. Evidentment també està el tancar els ulls i que la brisa marina acarici la teva pell, l'acariciar la teva mascota i sentir que alguna cosa en ella s'ha remogut, el seure a veure les estrelles... Fins el moment que em prenc el café pel matí. Visc de petits somriures que la gent no sap quan em van donar, de petits accidents en la rutina, d'instants. Instants de complaença.