dimecres, 15 d’agost de 2012

I guess I rather feel pain than nothing at all

Suposo que la vida molts cops és més senzilla del que la pintem, si, però si nosaltres no la simplifiquem és perquè en el fons no volem. Ningú crec que vulgui ser una màquina, perquè expulsar el dolent de les experiències és utilirzar la funció de suprimir de l'ordinador. Ja ho deia una cita, i també moltes cançons; "I guess I rather feel pain than nothing at all".
I perquè tot això? Doncs perquè on realment vull arribar és en els moments que et tiraries per un precipici amb l'esperança que hi hagués algú abaix, perquè aprecies massa la vida com per deixar-la anar però arribes a un punt de desesperació màxima on et perds i et perds un i un altre cop. Aleshores és quan es crea el que jo anomeno, escut d'inseguretats. Intentes canviar i amagar la realitat als altres, intentes fer el bé i complaure als demés. Sobretot això últim és un error. Si complaus algú, ho faràs amb la persona equivocada, sempre passa.
Per més que trenquis la rutina, dibuixis un somriure on no l'hi ha, et maquillis, et canviïs els cabells o la roba, trobis amor... Fins que no t'aconsegueixis trobar a tu, res rutllarà.
Però passi el que passi has de saber, que si no t'agrada alguna cosa l'has de canviar que hi ha temps per recuperar-la si ho trobes a faltar, que si el que vols fer no porta enlloc, fes-ho igualment perquè només t'arrepenteixes del que no has fet, i que s'ha de pensar pels altres perquè fer somriure a algú no té preu, però més per un mateix, doncs al cap i a la fi tots comencem i acabem el camí sols.
Que els éssers humans som puzzles, ens trenquem però ens recomposem perfectament. Amb la petita diferència que en un puzzle si es perd una peça no es pot recomposar, i l'ésser humà sempre és capaç d'omplir tots els buits. Que s'ha d'estar al pou més fons per poder tocar el cim.

2 comentaris: