dissabte, 29 de setembre de 2012

La imperfecció de l'univers

Camino. No crec que hi hagi millor sensació que la de sentir la sorra entrellaçant-se amb els dits del peu, a mida que vas caminant per un camí imperfectament uniforme, i cap a un horitzó que saps que mai podràs tocar. Però tot hi saber-ho, és el que et mou. La sorra i els peus, l'unió de l'home, un ésser d'acer aparentment però aigua a l'interior, amb la terra, amb la capa superficial dèbil de sorra i dura com una roca per l'interior. De dos pols oposats però amb una característica comuna; la perfecta imperfecció.
I és que la imperfecció de l'ambient que ens rodeja, el nostre entorn, o el nostre planeta, la terra fa que sigui tant meravellosa. Les imperfeccions en el relleu, muntanyes, valls, penyasegats, oceans, glaciars, les imperfeccions en els seus éssers, tota mena d'animals i vegetals, els imperfectes rajos de sol, que generen la radiació adient a cada lloc sense tocar-hi uniformament a tots, i per sobre de tot les imperfeccions humanes.
Pensem amb la persona que més estimem. Fet? Bé, ara pensem en allò que ens hauria de molestar, o no agradar. La cara que fa quan es desperta... Has esboçat un somriute, m'equivoco? Quan s'enfada i després ens demana perdó per haver-se passat, quan saps que en part tenia raó. L'orgullós que s'empassa l'orgull i et diu que li agrades. El mentider que no diu cap mentida. O és que, no valorem més nosaltres mateixos les persones imperfectes? Aquelles que tenint defectes ens captiven? No valorem més el que és tímid i ens parla que aquell que no ho és?
Tendim a valorar allò que se'ns fa estrany. Quan ens enamorem, ho fem d'una persona no d'una màquina, per tant no li podem demanar el gelat del gust que més ens faci el pes, l'hem d'acceptar així, perfectament imperfecte.
Camino. La sorra entrellaçant els dits del meu peu cansat, però que no s'atura. Camino sobre un sól imperfecte, sota una llum imperfecta i vóra un oceà imperfecte. El que estimo, i em fa a mi perfectament imperfecte.

dissabte, 8 de setembre de 2012

La segona ment

Paulo Coelho m'ha fet reflexionar. En realitat, coneixeu aquells llocs o persones que sembla que us menjin l'aura? Que sembla com si us comprimissiu pel simple fet d'estar al seu voltant? Això és el que hem d'aprendre a controlar. A estar bé i no deixar que ens manipulin com titelles.
Per fer-ho, hem de ser conscients de la nostra segona ment, aquella que canta les cançons que no sabem quan hem escoltat, aquella que quan som dependents d'algú ens recorda "això li agradaria" o "aquí hauria de ser-hi", o aquella que simplement fa la llista de la compra mentre ets a classe de matemàtiques. Controlant aquesta segona ment, que guarda les nostres sensacions més profundes i incontrolables, aconseguirem no deixar-nos aixafar per cap lloc o persona.
Que la segona ment diu que facis la llista de la compra? Fes-la fins que es cansi. Que la segona ment diu que a aquella persona li agradaria allò? Transmeteix-ho en veu alta fins que el pensament passi a ser de la primera.
Sóc una aprenent, una constant aprenent. I considero que ara mateix el meu examen recau sobre el control de la segona ment, i espero que la meva tossuderia (el que molts considerarien defecte) es transformi en un aspecte positiu i m'ajudi a aconseguir-ho.
Potser la solució està en trobar racons amb màgia, persones que t'omplin i paraules que algun dia van ser escrites perquè ara jo o tu, les llegim.