Camino. No crec que hi hagi millor sensació que la de sentir la sorra entrellaçant-se amb els dits del peu, a mida que vas caminant per un camí imperfectament uniforme, i cap a un horitzó que saps que mai podràs tocar. Però tot hi saber-ho, és el que et mou. La sorra i els peus, l'unió de l'home, un ésser d'acer aparentment però aigua a l'interior, amb la terra, amb la capa superficial dèbil de sorra i dura com una roca per l'interior. De dos pols oposats però amb una característica comuna; la perfecta imperfecció.
I és que la imperfecció de l'ambient que ens rodeja, el nostre entorn, o el nostre planeta, la terra fa que sigui tant meravellosa. Les imperfeccions en el relleu, muntanyes, valls, penyasegats, oceans, glaciars, les imperfeccions en els seus éssers, tota mena d'animals i vegetals, els imperfectes rajos de sol, que generen la radiació adient a cada lloc sense tocar-hi uniformament a tots, i per sobre de tot les imperfeccions humanes.
Pensem amb la persona que més estimem. Fet? Bé, ara pensem en allò que ens hauria de molestar, o no agradar. La cara que fa quan es desperta... Has esboçat un somriute, m'equivoco? Quan s'enfada i després ens demana perdó per haver-se passat, quan saps que en part tenia raó. L'orgullós que s'empassa l'orgull i et diu que li agrades. El mentider que no diu cap mentida. O és que, no valorem més nosaltres mateixos les persones imperfectes? Aquelles que tenint defectes ens captiven? No valorem més el que és tímid i ens parla que aquell que no ho és?
Tendim a valorar allò que se'ns fa estrany. Quan ens enamorem, ho fem d'una persona no d'una màquina, per tant no li podem demanar el gelat del gust que més ens faci el pes, l'hem d'acceptar així, perfectament imperfecte.
Camino. La sorra entrellaçant els dits del meu peu cansat, però que no s'atura. Camino sobre un sól imperfecte, sota una llum imperfecta i vóra un oceà imperfecte. El que estimo, i em fa a mi perfectament imperfecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada