diumenge, 28 d’octubre del 2012

Insomni

Coneixes la sensació de voler plorar i no poder? Bé, ara mateix tinc masses coses a fer, i la veritat perdo el temps per qualsevol tonteria.
Crec, que la meva tristor és tant forta, que les llàgrimes no llisquen ja dels meus ulls. Hauria d'estar trista per moltes coses per les que no ho estic, i no ho hauria d'estar-ne per d'altres que són importants. Però, al cap i a la fi, així és com em sento:
Com aquella muntanya que veus desde casa teva, tocada pels anys, plena de cases, sense un sol arbre perquè el seu bosc ha estat desforestat.
Creia que podia viure sola, incrèdula? Pot ser. Però no, sóc feliç tot i haver perdut tot. Perquè si, avui ho he perdut tot. Em falta oxigen a la bombona, però ja més igual. Sé que una part de mi es mor, i això és una de les pitjors coses que poden passar, perquè trencar amb una part de tu, és fragmentar-te al cap i a la fi, i així, mai sentir-te completa fins tornar-la a incorporar, però i què? Sóc feliç.
Que si crec en lo etern? No, crec en l'etern retorn. Tot torna, al moment adequat, i si ha de tornar.  Sóc feliç.
I perquè sóc feliç, amb les desgràcies que s'acosten? Perquè sóc feliç, amb les nits de plors que s'acosten? Perquè sóc feliç, amb la tempesta que s'acosta? Perquè sóc feliç, amb el fred que s'acosta?
Bé, sóc feliç perquè cada dia m'aixeco, obro la finestra, i veig un Sol radiant davant meu.  Perquè cada dia, baixo les escales, i tinc la gossa més bonica del món esperant-me. Perquè cada dia, m'aixeco a les 6 del matí i trobo a la meva mare fent-me el bocata i dient-me bon dia. Perquè cada dia, quan pensi en tu, al meu cap s'esboçarà un somriure. Fins l'últim instant, saps que em tindràs al teu costat, sempre.
Hi ha coses que hem de deixar enrere, coses que hem d'aparcar. I hi ha gent més forta i gent més dèbil. Bé, jo sóc dèbil, i necessito l'espai per a fer-ho. Els records no es reparen a base de puntades de peu. Encara que impliqui deixar la persona que més estimo ho faré, i és que no podem negar l'innebitable, entre tu i jo hi ha hagut màgia.
No es traca d'engranatges, ni de peces que no encaixen, ni de cordes, ni de fils. Es tracta d'un llaç més que hem de deixar anar i que potser algun dia tornarà. L'espurna mai s'apaga, però la màgia s'acaba.
Estic trista, però per sobre de tot, sóc feliç. No perdo l'esperança en trobar qui em convé, i qui m'acompanyi a ser-ho també.