diumenge, 6 de gener de 2013

Els rierols

Any nou, vida nova.... Diuen. La veritat és que la meva vida segueix el mateix curs de sempre. Segons el meu tòpic literari preferit, vita flumen, la nostra vida es basa en el curs d'un riu. Bé, la meva vida és un rierol toca-punyetes. Sí, estrets, de cop una mica més amples, no hi ha un sol troç que l'aigua no s'ensopegui amb alguna pedra i passen pels camins més angostos i difícils. Rierols... Almenys tenen una cosa en comú amb els rius, que porten aigua i acaben a un lloc on hi ha més aigua.
Quan passejava de petita per la muntanya, sempre havia tingut certa curiositat pels rierols. Oh, és que són un món totalment diferent als rius. No sap mai quan ni on apareixeran i aquí regeix el seu encant peculiar, en trobar-los. I es que molts cops el petit curs d'un rierol té un encant especial que no et provoca un riu. T'envolta en un aire de misteri i et xucla l'intriga poc a poc. M'enrecordo d'una vegada que em vaig enamorar d'una font. Per dalt d'aquesta hi havia un rierol i el vaig començar a seguir. No sé per on vaig passar, només sé que aquell moment vaig sentir màgia, i al meu voltant es van encendre flames sense necessitat de foc.
Sóc molt molt difícil, la meva vida està plena de pedretes que he d'anar esquivant i saltant perquè la meva aigua pugui arribar al seu destí. Sóc un rierol, i què? La verdadera màgia recau en allò que trenca la rutina i t'esboça un somriure espontàni, en allò diferent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada