dissabte, 15 de juny de 2013

Per la Marina

Hi ha amigues que no desapareixen mai, això va per tu Marina. Gràcies per donar-me la confiança de que això no serà en va. De que seguirem endavant passi el que passi. De que per fi he trobat algú amb el que enganxar-me amb blue tac.
Gràcies per entendre'm. Gràcies per deixar-me equivocar i rectificar. Per no enfadar-te mai. Per sempre ser sincera. Gràcies per primera vegada a la vida deixar-me ser jo sense sentir-me forçada o pressionada a canviar res de la meva personalitat. Gràcies per acceptar i valorar cada minuciós detall del que dic i faig. Gràcies per ser la persona que necessitava.
La veritat mai li havia dit això a ningú: amb tu puc ser jo, com amb altres amics, però formes part ja de la meva família, perquè a part de deixar-me ser jo, no em jutjes per això i m'acceptes amb tot el que faig, sigui bo o dolent.
Per més que no t'agradin les meves decisions, m'ho dius perquè ets la meva amiga, però sempre sempre m'ajudes. Ets la millor amiga del univers sencer i això es només per tu, perquè sàpigues que ets especial, única, i una de les millors persones que conec.
Formes part de la meva vida, i no ens cal un per sempre, perquè crec que les dos ja ens donem la confiança suficient per saber que tant a les bones com a les dolentes, marinalba mai mor, mai.

divendres, 7 de juny de 2013

Nietzsche eternament.

Instants.
Que ens mouen. Instants. Que ens transporten. Instants. Que ens fan viure. Instants. Per aturar-se. Instants. Per reprendre la marxa. Instants.
La vida és un cúmul d'ells. Alguns pesen més i d'altres menys. M'absorveixo en els meus pensaments i me n'adono que sóc un ésser farcit de simples instants, un ésser que ademés és efímer. 
Què és caure el pou? Algú realment ho sap? Ha experimentat estar al pou més fons, perquè jo cada vegada que caic semblo fer-ho més i més, com si fos una cursa interminable cap enlloc.
Però aleshores em torno a aixecar i me n'adono que no ha sigut per tant, que ha hagut coses bones en caure, i que com els traus que et fas quan et caus de la bicicleta, la ferida es va tancant poc a poc.
Però aleshores aquesta cicatriu pot desaparèixer o quedar-se en tu per sempre. És una cicatriu, i per tant no et fa mal, però et fa recordar que vas caure i a partir d'aleshores vas més en compte.
I, fins a quin punt és bo portar l'escut? Quan l'hem de deixar anar? Cadascú és lliure de jutjar-ho però jo ho faré des de ja.
Amics, la vida és curta. Tú vals molt. Tú mereixes tot i més i no has de deixar que ningú ni res et faci creure el contrari. Per tant, fés el favor d'avançar, que gent que val la pena 4 gats ben comptats, però 4 gats que romandran el teu costat sempre. Estiguis com estiguis. Facis el que facis. Ploris o riguis. Aquests engànxe'ls a l'ànima com a ningú altre, perquè són els que evitaran que et quedis molt de temps al pou.
Instants. La vida n'està ple. Hem de viure cadascú com si existís l'etern retorn.