La vida és un cúmul d'ells. Alguns pesen més i d'altres menys. M'absorveixo en els meus pensaments i me n'adono que sóc un ésser farcit de simples instants, un ésser que ademés és efímer.
Què és caure el pou? Algú realment ho sap? Ha experimentat estar al pou més fons, perquè jo cada vegada que caic semblo fer-ho més i més, com si fos una cursa interminable cap enlloc.
Però aleshores em torno a aixecar i me n'adono que no ha sigut per tant, que ha hagut coses bones en caure, i que com els traus que et fas quan et caus de la bicicleta, la ferida es va tancant poc a poc.
Però aleshores aquesta cicatriu pot desaparèixer o quedar-se en tu per sempre. És una cicatriu, i per tant no et fa mal, però et fa recordar que vas caure i a partir d'aleshores vas més en compte.
I, fins a quin punt és bo portar l'escut? Quan l'hem de deixar anar? Cadascú és lliure de jutjar-ho però jo ho faré des de ja.
Amics, la vida és curta. Tú vals molt. Tú mereixes tot i més i no has de deixar que ningú ni res et faci creure el contrari. Per tant, fés el favor d'avançar, que gent que val la pena 4 gats ben comptats, però 4 gats que romandran el teu costat sempre. Estiguis com estiguis. Facis el que facis. Ploris o riguis. Aquests engànxe'ls a l'ànima com a ningú altre, perquè són els que evitaran que et quedis molt de temps al pou.
Instants. La vida n'està ple. Hem de viure cadascú com si existís l'etern retorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada