Tinc un cert coneixement de mi mateixa, conec els meus defectes, les meves virtuds, encara que em costa admetre-les, com actuaré en gairebé cada situació etcètera. Per saber-ho, tot i que sembla tasca fàcil a mi m'ha costat bastants anys de feina i modelatge. Ara però, estic buscant intentar establir una connexió amb la meva ànima, trobar-me a mi mateixa.
Per poder trobar l'èxtasi total sóc conscient que haig de canviar algun aspecte de mi, i un d'ells és la meva felicitat. Sempre he reconegut que la meva felicitat és molt dependent. Tot i que fins ara sabia que era un error, no m'havia adonat de la seva profunditat. És un pou tan fons que abaix no hi ha oxigen. M'explico:
El fet que la meva felicitat depengui dels demés, genera en mi inquietuds, i por. Com tinc por a perdre els que estimo, com tothom, però agreujada per la pèrdua de felicitat que això em suposaria, les meves relacions acaben sent concentrades i molts cops dono massa i no rebo res a canvi. Tothom es cansa, d'això.
He d'aprendre a somriure per mi mateixa i a ser conscient que les persones que estan a la meva vida estan perquè així ho han escollit, directa o indirectament, i que són lliures de marxar quan vulguin.
Per tant ara romandré asseguda, i feliç estant-hi. I si hi ha algú que em vo donar la mà i treure'm a ballar una estona, li aportaré el millor de mi, i tot el meu coneixement, que encara és poc, fins que vulgui marxar i torni a estar asseguda.
I és que la clau de tot és trobar la felicitat en aquells petits, volàtils i quotodians instants que formen el teu dia a dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada