dilluns, 12 de novembre de 2012

Bola de pél de gat

Molts cops em plantejo com serà això de trobar l'altre meitat. Si realment existeix, si només la troba molt poca gent, o si la podem deixar passar perquè badem.
Molts cops em pregunto quin criteri utilitzem per establir que ens hem enamorat. Si seríem capaços d'establir-ne un d'universal per evitar-nos la guspira del dubte.
- Però és que el dubte és el que ens manté vius no?
Ara els meus pensaments són semblants a una bola de pél de gat. Molts i entortolligats. I sovint el pensament de l'ésser humà és així, i l'art està en extreure-li el suc, cosa que jo encara no sóc capaç de fer.
Tanco els ulls i només em ve una imatge al cap. Ell.
És amor? No? Qui sap. Ningú ha establert un criteri comú per a tothom, perquè és un sentiment tan discutit, tan ampli, tan desitjat i tan poc assolit.
El més bonic de tots, i el més desconegut. És veritat, doncs, que ens atrau el desconegut, el que no se'ns dóna en safata de plata, el que ens fa extreure-li tot el suc a la taronja. I suposo que per això acostumem a caure per a la persona equivocada, perquè ens atrau allò que sembla impossible.
I aquest és el problema, l'impossibilitat de compatibilitat i harmonia. Però que quan et miro els ulls s'esborra, i ja no existeixen barreres que m'impedeixin entrar a casa teva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada