dimarts, 28 d’agost de 2012

El rumb.

Entre reflexió i reflexió i Jorge Bucay, he estat intentant trobar el rumb de la meva vida. No es tracta de saber on vaig, ni d'escollir el camí, ara per ara està en com el recorro. Bé, crec que el meu rumb és el plaer. Ara mateix crec que la meva vida es basa en la recerca constant d'allò que m'ompla, i em fa completament feliç, que no és el mateix que contenta. M'explico. Estudiar no fa que estigui contenta fent-ho, però em fa feliç, perquè sé que estudio pel que m'agrada i aprenc. I això ja simplement és un ingredient més positiu per a la felicitat. No és un plaer efímer, fa que cada matí m'aixequi. Crec que aquí està la clau per trobar el teu rumb, en la distinció de les paraules felicitat i alegria.
I perquè el plaer? Si no m'agrada, ho deixo, així de ximple. Sóc a més a més una persona molt tossuda, quan vull una cosa no paro fins aconseguir-la. Però bé, deixem el meu caràcter i les debilitats que té que en són moltes i centrem-nos.
La recerca d'allò que m'ompla, he trobat varies coses. La primera la lectura, llegir llibres, camuflar-te en histories i transportar-te a elles és increïble. La segona, córrer. Em relaxa, em distrau i m'ajuda a aixecar-me amb un somriure l'endemà. La tercera, la música. Ja la tenia clara de fa molt aquesta, és l'oxigen i l'escapatòria quan les llàgrimes et tapen el sol. La quarta, respirar fons. Respirar, la cosa més senzilla, i no li dedicava ni dos minuts al dia, ara que ho faig, vaig molt més relaxada a tot arreu. I la cinquena i última, la gent que m'estima. Evidentment, la més important, he aprés que tot comença i tot acaba, que tot té un final, i assumit això la pèrdua no et fa tant de mal, la llibertat vers l'altre persona tampoc, i com més deixes que espandeixin les ales, més dura allò que et pensaves que sols duraria un instant.
Tinc moltes més coses que em fan feliç, però aquestes són les bàsiques. Evidentment també està el tancar els ulls i que la brisa marina acarici la teva pell, l'acariciar la teva mascota i sentir que alguna cosa en ella s'ha remogut, el seure a veure les estrelles... Fins el moment que em prenc el café pel matí. Visc de petits somriures que la gent no sap quan em van donar, de petits accidents en la rutina, d'instants. Instants de complaença.

divendres, 24 d’agost de 2012

Dependència i possesió

Arriba un moment a la vida que pares i reflexiones. Te n'adones que necessites un canvi radical, que de fet l'estaves buscant fa temps, molt de temps, però consideraves que formava part de tu i ja no perdies ni un minut en intentar canviar-ho. Bé, jo parlo de la dependència emocional, però potser a tu t'ha vingut algun altre canvi, si és així, t'animo a fer-lo. Els impulsos molts cops no són bons, però d'aquests es generen els millors moments, així que has d'aprendre a manejar-los. Però bé, ara no estava parlant d'impulsos, sempre me'n vaig per les branques. Sinò d'un canvi, el meu canvi.
No sé si ho ha generat el fet de llegir, de veritat li haig d'agraïr part de que la meva felicitat estigui en la seva màxima esplandor i romangui imperturbable a Jorge Bucay, o el fet de parlar amb les persones que estimo, i d'altres que simplement m'he trobat pel camí, que m'ha fet obrir els ulls. Tots som dependents per naturalesa, alguns més que d'altres però ningú s'escapa. Tots som capaços de regirar el nostre humor amb un simple comentari d'una persona, o millor dit LA persona.
Però, de veritat hem de deixar que comentaris sense importancia ens generin maldecaps? Que no puguem volar tranquils pel fet que l'altre no ho fa? Està clar que si veiem algú enredat en un arbre l'ajudarem a sortir, però i algú que s'hi fica ell sol i s'hi nega? No hi ha dret, ni per tu ni per l'altre persona, i és una raó tan senzilla com que tu no ets feliç si l'altre no ho és, i per tant el forces a amagar els sentiments davant teu, per no fer-li mal, i el reprimeixes.
M'ha costat admetre que depenc d'algú, i m'hagués costat menys si fos de la meva mare, que és dolent però sé que almenys estarà sempre al meu costat. Però crec que he fet un pas enorme, que és admetre-ho, i un altre darrere, admetre que l'altre no té la culpa. I sabeu? Una persona molt sàvia m'ha fet entendre que no es perd ningú, perquè ningú es realment teu. Si no hi ha possesió, no hi ha pèrdua, per tant la por a la pèrdua és inútil. I és que pels ingenus que segueixin pensant que tenen a algú, que sàpiguen que "ningú pertany a ningú, només et pertany el que senten per tu" (Laura Gallego- Memorias de Idhún).
Que aprendré a volar feliç sola, segur. Però seguiré alerta de qui tingui una pota enganxada, encara que alguns se la podrien quedar! ;)
Bona nit!

dimecres, 15 d’agost de 2012

I guess I rather feel pain than nothing at all

Suposo que la vida molts cops és més senzilla del que la pintem, si, però si nosaltres no la simplifiquem és perquè en el fons no volem. Ningú crec que vulgui ser una màquina, perquè expulsar el dolent de les experiències és utilirzar la funció de suprimir de l'ordinador. Ja ho deia una cita, i també moltes cançons; "I guess I rather feel pain than nothing at all".
I perquè tot això? Doncs perquè on realment vull arribar és en els moments que et tiraries per un precipici amb l'esperança que hi hagués algú abaix, perquè aprecies massa la vida com per deixar-la anar però arribes a un punt de desesperació màxima on et perds i et perds un i un altre cop. Aleshores és quan es crea el que jo anomeno, escut d'inseguretats. Intentes canviar i amagar la realitat als altres, intentes fer el bé i complaure als demés. Sobretot això últim és un error. Si complaus algú, ho faràs amb la persona equivocada, sempre passa.
Per més que trenquis la rutina, dibuixis un somriure on no l'hi ha, et maquillis, et canviïs els cabells o la roba, trobis amor... Fins que no t'aconsegueixis trobar a tu, res rutllarà.
Però passi el que passi has de saber, que si no t'agrada alguna cosa l'has de canviar que hi ha temps per recuperar-la si ho trobes a faltar, que si el que vols fer no porta enlloc, fes-ho igualment perquè només t'arrepenteixes del que no has fet, i que s'ha de pensar pels altres perquè fer somriure a algú no té preu, però més per un mateix, doncs al cap i a la fi tots comencem i acabem el camí sols.
Que els éssers humans som puzzles, ens trenquem però ens recomposem perfectament. Amb la petita diferència que en un puzzle si es perd una peça no es pot recomposar, i l'ésser humà sempre és capaç d'omplir tots els buits. Que s'ha d'estar al pou més fons per poder tocar el cim.

dilluns, 13 d’agost de 2012

Rock camp 2012

Hace mucho tiempo que no escribia, un montón, y he decidido escribir esta vez para todas esas personas que me han ayudado a realizar este viaje de cambio. Para ello, muy a mi pesar (jeje es broma) lo tengo que hacer en castellano porque si no no me van a entender.. O se les va hacer difícil.
Por lo visto la vida es un camino para encontrar-nos a nosotros mismos. A veces te pierdes y en un momento dado te vuelves a encontrar, y eso, eso me ha ocurrido gracias a vosotros.
Hace ya 8 dias dejé rock camp atrás. Aparqué otra etapa de mi vida ya que no me es posible volver otra vez :( Aunque tener por seguro que volveré a veros! Allí encontré a parte de unas personas maravillosos un ambiente espectacular.
Está claro que desde pequeña hay algo que ha movido mi mundo; la música. Y ahora ese, por así decirle, oxígeno que hacía latir mi corazón cada dia se respirava en enormes cantidades. En cada rincón. En cada esquina. La gente es distinta. Ya de por si todo el mundo que va de campamento va de otro rollo pero allí hay algo mucho más fuerte que nos une a todos: la música. Incluso la mayor discusión te parece pequeña y el mal trago que puedas pasar alguna vez se compensa en creces con todo lo que vives. Es el sitio que todo el mundo debería encontrar. El sitio que te hace respirar, y ser tu mismo 100%, sin máscaras ni engaños.
La biblioteca del escritor, el pueblo del que se enamora un pintor, el teatro en el que un actor se crece, eso ha sido rock camp para mi.
Y me falta lo más importante, agradecer a las personas que me han acompañado en este viaje, empezando por todos los profesores y monitores, a los que le cojes un cariño tremendo a todos y cada uno de ellos porque son únicos y especiales a su forma y cada uno te aporta algo distinto. En especial a Flores, el mejor profesor de bajo del mundo pero tambien un amigo especial que te hace ver que no eres tan mala como piensas jeje, y tambien a Paula no solamente la mejor compositora y profesora de teclado que he conocido, sino una de las personas con más talento, tanto personal como profesional, con las que he tenido oportunidad de encontrarme.
Y después a todos mis compañeros, de viaje, todos y cada uno de ellos con los que he hablado o cruzado un simple hola ya se han ganado un espacio en mi corazón. A todos los que habeis leído esto, especialmente si te lo he mandado es porque formas parte de ello. Pero en muy especial dar las gracias a Guille, Ainhoa, Carla, Gonzalo, Ruth, Raquel, Alejandra, Jesús, y Victor. Victoria, que me ha ayudado, escuchado y entendido como la que más, que ha sido la razón principal de que se marchasen mis dolores de cabeza, y que tiene un pedazo enorme de mi. Lidia, que no tengo mucho que decirte, creo que las cosas se dicen solas, y si no a base de horas de fijo jeje, la mejor de las mejores. Y por último, la pieza más importante de todas, que hace que todo ruede perfecto, el que dibuja mi sonrisa siempre, y al que le agradezco parte de lo que soy ahora, no sabes cuanto te quiero, eres el hermano que no viene de sangre, se escoje, y que aunque viva lejos nada cambia, porque siempre estás ahí Bittor, y yo siempre lo voy a estar.
Os quiero, y gracias otra vez.