dissabte, 15 de juny del 2013

Per la Marina

Hi ha amigues que no desapareixen mai, això va per tu Marina. Gràcies per donar-me la confiança de que això no serà en va. De que seguirem endavant passi el que passi. De que per fi he trobat algú amb el que enganxar-me amb blue tac.
Gràcies per entendre'm. Gràcies per deixar-me equivocar i rectificar. Per no enfadar-te mai. Per sempre ser sincera. Gràcies per primera vegada a la vida deixar-me ser jo sense sentir-me forçada o pressionada a canviar res de la meva personalitat. Gràcies per acceptar i valorar cada minuciós detall del que dic i faig. Gràcies per ser la persona que necessitava.
La veritat mai li havia dit això a ningú: amb tu puc ser jo, com amb altres amics, però formes part ja de la meva família, perquè a part de deixar-me ser jo, no em jutjes per això i m'acceptes amb tot el que faig, sigui bo o dolent.
Per més que no t'agradin les meves decisions, m'ho dius perquè ets la meva amiga, però sempre sempre m'ajudes. Ets la millor amiga del univers sencer i això es només per tu, perquè sàpigues que ets especial, única, i una de les millors persones que conec.
Formes part de la meva vida, i no ens cal un per sempre, perquè crec que les dos ja ens donem la confiança suficient per saber que tant a les bones com a les dolentes, marinalba mai mor, mai.

divendres, 7 de juny del 2013

Nietzsche eternament.

Instants.
Que ens mouen. Instants. Que ens transporten. Instants. Que ens fan viure. Instants. Per aturar-se. Instants. Per reprendre la marxa. Instants.
La vida és un cúmul d'ells. Alguns pesen més i d'altres menys. M'absorveixo en els meus pensaments i me n'adono que sóc un ésser farcit de simples instants, un ésser que ademés és efímer. 
Què és caure el pou? Algú realment ho sap? Ha experimentat estar al pou més fons, perquè jo cada vegada que caic semblo fer-ho més i més, com si fos una cursa interminable cap enlloc.
Però aleshores em torno a aixecar i me n'adono que no ha sigut per tant, que ha hagut coses bones en caure, i que com els traus que et fas quan et caus de la bicicleta, la ferida es va tancant poc a poc.
Però aleshores aquesta cicatriu pot desaparèixer o quedar-se en tu per sempre. És una cicatriu, i per tant no et fa mal, però et fa recordar que vas caure i a partir d'aleshores vas més en compte.
I, fins a quin punt és bo portar l'escut? Quan l'hem de deixar anar? Cadascú és lliure de jutjar-ho però jo ho faré des de ja.
Amics, la vida és curta. Tú vals molt. Tú mereixes tot i més i no has de deixar que ningú ni res et faci creure el contrari. Per tant, fés el favor d'avançar, que gent que val la pena 4 gats ben comptats, però 4 gats que romandran el teu costat sempre. Estiguis com estiguis. Facis el que facis. Ploris o riguis. Aquests engànxe'ls a l'ànima com a ningú altre, perquè són els que evitaran que et quedis molt de temps al pou.
Instants. La vida n'està ple. Hem de viure cadascú com si existís l'etern retorn. 

divendres, 22 de febrer del 2013

All myself to you

Vas desprenent-te del seu olor poc a poc. D'aquella essència màgica que fa que aparegui cada nit al teu costat i no voler retrobar-te amb la vigília. Si poguéssim viure eternament en un somni, tots firmariem, però el cert és que arriba un moment en que la realitat se't presenta com un jerro d'aigua freda. Constant i alhora canviant. T'enfonses. Però el cert és que quan ens enfonsem hem d'analitzar per què ho fem, i aquesta és l'única manera de pujar a la superfície, de ser un bon escalador i arribar a la teva meta, o almenys l'única que a mi m'ha funcionat.
Hi ha persones que arriben a la teva vida com un raig de llum, et fan veure les coses d'una altra manera, t'encisen amb cada gest i t'enamoren amb cada mot. Estàs en un atzucac i de cop veus totes les sortides. Ja et pot dir tothom que et punxen, t'aixafen, però les ferides queden envenades automàticament per l'entrega de l'ànima que, desinteressadament, li has fet.
La vena que utilitzes per cicratitzar-les és d'allò més forta, però cada cop s'ha d'apretar més perquè no sagni. I què passa al final? Que de tant apretar es destrossa. I la sang raja, i tu has d'evitar dessagnar-te. Hi poses una goma per tancar-la i curar-la, el cert és que ho fas, però molt lentament.
Aquest procés lent i doloròs, només es pot descriure com una desesperació profunda. Però aleshores et comences a trobar a tu mateix, perquè no tens ganes de tenir altre companyia que la teva pròpia, i passes hores pensant, llegint, matant el temps fent qualsevol cosa que et permeti purificar-te. I sí, senyores i senyors, la història té un final feliç, molt feliç. Aprens a viure per tu mateix, a què la raó per la qual estàs aquí, és per aprendre a viure de l'ara, per ser feliç TU, sense necessitat de complaure els demès. Per poder transmetre la teva felicitat als que la necessiten, no per deixar-te enfonsar per la seva tristesa. La raó per la qual estàs aquí, amic, ets TU i només TU.
 És trist que tot sigui efímer, i també és veritat que hem d'aprendre a lliutar pel que ens importa, però per sobre de tot, hem d'estimar-nos i estar en harmonia amb nosaltres mateixos. I només així, serem capaços de tenir cada dia, passi el que passi, un motiu per seguir endavant.
Vas desprenent-te del seu olor poc a poc. D'aquella essència màgica que fa que aparegui cada nit al teu costat i no voler retrobar-te amb la vigília. Si poguéssim viure eternament en un somni, tots firmariem, però el cert és que arriba un moment en que la realitat se't presenta com un jerro d'aigua freda. Somiem, però també toquem la realitat, i la realitat ens fa ser feliços. Sóc feliç. Avui, sé que el meu cor batega amb alegria, i que contagiaré aquesta a tothom que decideixi creuar-se pel meu humil camí.
Tendim a buscar la felicitat recolzant-nos en el món exterior
i l'únic que es manté imperturbable durant el transcurs vital és:
UN MATEIX. 
 

diumenge, 6 de gener del 2013

Els rierols

Any nou, vida nova.... Diuen. La veritat és que la meva vida segueix el mateix curs de sempre. Segons el meu tòpic literari preferit, vita flumen, la nostra vida es basa en el curs d'un riu. Bé, la meva vida és un rierol toca-punyetes. Sí, estrets, de cop una mica més amples, no hi ha un sol troç que l'aigua no s'ensopegui amb alguna pedra i passen pels camins més angostos i difícils. Rierols... Almenys tenen una cosa en comú amb els rius, que porten aigua i acaben a un lloc on hi ha més aigua.
Quan passejava de petita per la muntanya, sempre havia tingut certa curiositat pels rierols. Oh, és que són un món totalment diferent als rius. No sap mai quan ni on apareixeran i aquí regeix el seu encant peculiar, en trobar-los. I es que molts cops el petit curs d'un rierol té un encant especial que no et provoca un riu. T'envolta en un aire de misteri i et xucla l'intriga poc a poc. M'enrecordo d'una vegada que em vaig enamorar d'una font. Per dalt d'aquesta hi havia un rierol i el vaig començar a seguir. No sé per on vaig passar, només sé que aquell moment vaig sentir màgia, i al meu voltant es van encendre flames sense necessitat de foc.
Sóc molt molt difícil, la meva vida està plena de pedretes que he d'anar esquivant i saltant perquè la meva aigua pugui arribar al seu destí. Sóc un rierol, i què? La verdadera màgia recau en allò que trenca la rutina i t'esboça un somriure espontàni, en allò diferent.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Bola de pél de gat

Molts cops em plantejo com serà això de trobar l'altre meitat. Si realment existeix, si només la troba molt poca gent, o si la podem deixar passar perquè badem.
Molts cops em pregunto quin criteri utilitzem per establir que ens hem enamorat. Si seríem capaços d'establir-ne un d'universal per evitar-nos la guspira del dubte.
- Però és que el dubte és el que ens manté vius no?
Ara els meus pensaments són semblants a una bola de pél de gat. Molts i entortolligats. I sovint el pensament de l'ésser humà és així, i l'art està en extreure-li el suc, cosa que jo encara no sóc capaç de fer.
Tanco els ulls i només em ve una imatge al cap. Ell.
És amor? No? Qui sap. Ningú ha establert un criteri comú per a tothom, perquè és un sentiment tan discutit, tan ampli, tan desitjat i tan poc assolit.
El més bonic de tots, i el més desconegut. És veritat, doncs, que ens atrau el desconegut, el que no se'ns dóna en safata de plata, el que ens fa extreure-li tot el suc a la taronja. I suposo que per això acostumem a caure per a la persona equivocada, perquè ens atrau allò que sembla impossible.
I aquest és el problema, l'impossibilitat de compatibilitat i harmonia. Però que quan et miro els ulls s'esborra, i ja no existeixen barreres que m'impedeixin entrar a casa teva.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Insomni

Coneixes la sensació de voler plorar i no poder? Bé, ara mateix tinc masses coses a fer, i la veritat perdo el temps per qualsevol tonteria.
Crec, que la meva tristor és tant forta, que les llàgrimes no llisquen ja dels meus ulls. Hauria d'estar trista per moltes coses per les que no ho estic, i no ho hauria d'estar-ne per d'altres que són importants. Però, al cap i a la fi, així és com em sento:
Com aquella muntanya que veus desde casa teva, tocada pels anys, plena de cases, sense un sol arbre perquè el seu bosc ha estat desforestat.
Creia que podia viure sola, incrèdula? Pot ser. Però no, sóc feliç tot i haver perdut tot. Perquè si, avui ho he perdut tot. Em falta oxigen a la bombona, però ja més igual. Sé que una part de mi es mor, i això és una de les pitjors coses que poden passar, perquè trencar amb una part de tu, és fragmentar-te al cap i a la fi, i així, mai sentir-te completa fins tornar-la a incorporar, però i què? Sóc feliç.
Que si crec en lo etern? No, crec en l'etern retorn. Tot torna, al moment adequat, i si ha de tornar.  Sóc feliç.
I perquè sóc feliç, amb les desgràcies que s'acosten? Perquè sóc feliç, amb les nits de plors que s'acosten? Perquè sóc feliç, amb la tempesta que s'acosta? Perquè sóc feliç, amb el fred que s'acosta?
Bé, sóc feliç perquè cada dia m'aixeco, obro la finestra, i veig un Sol radiant davant meu.  Perquè cada dia, baixo les escales, i tinc la gossa més bonica del món esperant-me. Perquè cada dia, m'aixeco a les 6 del matí i trobo a la meva mare fent-me el bocata i dient-me bon dia. Perquè cada dia, quan pensi en tu, al meu cap s'esboçarà un somriure. Fins l'últim instant, saps que em tindràs al teu costat, sempre.
Hi ha coses que hem de deixar enrere, coses que hem d'aparcar. I hi ha gent més forta i gent més dèbil. Bé, jo sóc dèbil, i necessito l'espai per a fer-ho. Els records no es reparen a base de puntades de peu. Encara que impliqui deixar la persona que més estimo ho faré, i és que no podem negar l'innebitable, entre tu i jo hi ha hagut màgia.
No es traca d'engranatges, ni de peces que no encaixen, ni de cordes, ni de fils. Es tracta d'un llaç més que hem de deixar anar i que potser algun dia tornarà. L'espurna mai s'apaga, però la màgia s'acaba.
Estic trista, però per sobre de tot, sóc feliç. No perdo l'esperança en trobar qui em convé, i qui m'acompanyi a ser-ho també. 

dissabte, 29 de setembre del 2012

La imperfecció de l'univers

Camino. No crec que hi hagi millor sensació que la de sentir la sorra entrellaçant-se amb els dits del peu, a mida que vas caminant per un camí imperfectament uniforme, i cap a un horitzó que saps que mai podràs tocar. Però tot hi saber-ho, és el que et mou. La sorra i els peus, l'unió de l'home, un ésser d'acer aparentment però aigua a l'interior, amb la terra, amb la capa superficial dèbil de sorra i dura com una roca per l'interior. De dos pols oposats però amb una característica comuna; la perfecta imperfecció.
I és que la imperfecció de l'ambient que ens rodeja, el nostre entorn, o el nostre planeta, la terra fa que sigui tant meravellosa. Les imperfeccions en el relleu, muntanyes, valls, penyasegats, oceans, glaciars, les imperfeccions en els seus éssers, tota mena d'animals i vegetals, els imperfectes rajos de sol, que generen la radiació adient a cada lloc sense tocar-hi uniformament a tots, i per sobre de tot les imperfeccions humanes.
Pensem amb la persona que més estimem. Fet? Bé, ara pensem en allò que ens hauria de molestar, o no agradar. La cara que fa quan es desperta... Has esboçat un somriute, m'equivoco? Quan s'enfada i després ens demana perdó per haver-se passat, quan saps que en part tenia raó. L'orgullós que s'empassa l'orgull i et diu que li agrades. El mentider que no diu cap mentida. O és que, no valorem més nosaltres mateixos les persones imperfectes? Aquelles que tenint defectes ens captiven? No valorem més el que és tímid i ens parla que aquell que no ho és?
Tendim a valorar allò que se'ns fa estrany. Quan ens enamorem, ho fem d'una persona no d'una màquina, per tant no li podem demanar el gelat del gust que més ens faci el pes, l'hem d'acceptar així, perfectament imperfecte.
Camino. La sorra entrellaçant els dits del meu peu cansat, però que no s'atura. Camino sobre un sól imperfecte, sota una llum imperfecta i vóra un oceà imperfecte. El que estimo, i em fa a mi perfectament imperfecte.