Glad you came.

Saps com aprens què algú és la persona correcta? Bé, jo no. No em demanis si el que tinc durarà. Només sé que existeix. Que en aquest moment és real, encara que sigui dins la meva realitat. Dins la nostra. La seva i la meva.
El meu cos no sent el magnetisme i l'atracció que sent per d'altres, però sóc conscient que és pel fet de que ja el porto dins i alhora fora de mi. En canvi, la meva ment sí que sent aquest magnetisme per la seva. Perquè al formar part de mi, però no ser-hi, fa que vulgui entrar al seu món, al seu pensament, a allò que em permet enriquir-me, saber, experimentar, créixer.
I la realitat, és què el que fa ell és això, enriquir-me com a persona. M'aporta allò que ningú més fa. Em fa veure camins i parlar de coses que a un altre se li fan extranyes i feixugues, però ell les comprén, i acaben sent les nostres coses.
Però, la part més important, i el motiu pel qual no el deixaré anar mai, és que a banda d'encisar-me i enriquir-me com ningú altre, és un dels que em proporcionen l'ingredient per a la felicitat diària. Estimar i ser estimat en retorn.
Potser és veritat que la vida és efímera, però els grans amics duren per sempre. Guillem, gràcies per tot.