Res.

No vull. No vull. No vull. No vull encadenar-me un altre cop. No. Però, i si mai m'he desencadenat? Porto dos dies desconectada. Suposo, que en realitat ja ho estava abans. Un cúmul de boira forma la pluja. I ha arribat. 
Tinc l'esperança que desprès de tot això torni a sortir el sol. Perquè en realitat tot allò que mou l'ésser humà és l'esperança. L'esperança de trobar un camí en el qual adentrar-se i poder ser feliç. El teu camí. El que molt pocs troben, i molts estan tota la vida en recerca. Però el buscador pot ser feliç en el camí d'altres. Perquè l'ajuden. Perquè l'aporten coses que no sap. Però també té moments de tristor. En els que es troba en laberints dels quals és molt difícil sortir. Ell mai es rendeix. I acaba sortint-ne. I així, el buscador trobarà o no el seu lloc, però aprendrà. I de fet, aquesta és l'essència de la vida. Aprendre. De cada persona. De cada moment. De tot.
La gent que m'estima no m'enten. No enten el que em passa. I és normal, perquè en realitat no ho entenc ni jo. Intento buscar una sortida, allò inesperat que fa que tota la desesperació marxi. Però m'he ofegat en el meu propi mar de llàgrimes. Ploro. Ploro. I ploro. M'aturo a vegades, canvio de pensament. Torno a plorar.
Em dic ádeu a mi mateixa per un temps, perquè necessito trobar-me un altre cop. No vull encadenar-me a un altre ser un altre cop, però ja ho estic.