I si hi ha peces que no formen part de cap puzzle? Per molt que busquéssim encaixar-les no podriem. Probablement encaixarien amb una o dues peces de cada però no omplirien els quatre costats que fan falta per formar-hi part. Potser, però, el simple fet de ser diferents, de no encaixar, les fa ser especials i alhora sentir-se soles. No ho estan, perquè petites peces individualment els hi donen suport, i a vegades s'ajunten però per molt que vulguin formar un de nou no podran ja que el seu lloc està en els seus perfectes puzzles.
Les peces que no tenen puzzle pensen molts que són un defecte de fàbrica , i les tiren. Sense mirar que potser s'ha perdut, i formen part d'un conjunt harmònic, que traça una melodia perfecta, que recórre tots els sentits, la vista, el tacte, l'olfacte, l'oïda, el gust.... La peça intenta fer camí, però si l'humà la vol llençar, no pot fer res més que intentar encaixar inútilment.
Aleshores la peça, que hauria de ser valorada dins del seu conjunt, es fa cada cop més petita, sentint-se amaneçada per les altres. Cobarda, ha patit massa com per conéixer el significat de valentía. Sola davant del perill, ja que les que considerava peces amigues estan dins els corresponents jocs, coixa dels quatre braços acaba caient. Es sent insignificant, quan en realitat és la peça de totes, la més especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada