Un troç d'ànima

Estic al meu petit santuari. Li falla la decoració, potser massa carregada de records, però l'ós guardià sempre recull el meu plor en silenci i fa d'ell una melodía que m'encisa i m'adorm lentament.
Estic en una fase de la meva vida on no sé qui sóc, tots els meus ideals pels quals tenia motius que em feien seguir endavant rebenten poc a poc com si fossin globus a màxima pressió.
Pensar que tot aquest temps el podria estar utilitzant per fer alguna cosa de profit, que em portés a allò que porto buscant desde petita, la felicitat, i en canvi segueixo escrivint poseïda per la meravella de la paraula que m'atrapa i em fa descobrir un món advers, un món on puc ser totalment jo.
El problema es troba en què arriba un moment que no sé ser feliç. No sé veure les coses maques i boniques que em passen dia a dia i veure sol on només hi ha una lluna que el tapa. Els dies com aquest, em sento sola. Però em sento sola i a la vegada no vull estar amb ningú. Només acceptaria la companyia d'una sola persona em aquest moment.
Una persona que, en realitat, és l'únic ideal que em queda. L'únic motiu pel qual estic aquí, lluitant, i l'única esperança que em queda per trobar la felicitat. Aquest any he trobat el meu calmant. La persona que fa que realment trobi la meva "ataraxia".
Per això estic trista, doncs bé res és etern, tot és efímer. El temps sens escapa de les mans, i no ens n'adonem de la meitat d'oportunitats que hem malgastat. Busco l'amor correspost, i no m'arriba, segueixo enamorada d'aquell que no és per mi, i que no em pot omplir. Busco l'amistat verdadera, poder confiar amb els ulls tancats, poder ser cega. Busco tot i alhora no busco res. Perquè no sé qui és, ni si realment existeix, i per això estic trista. Però malgrat tot, sóc feliç, perquè he trobat la persona que necessito per ser-ho, la persona que m'omple, i la que molt pocs afortunats són capaços de trobar.
He trobat el troç d'ànima que no ve incorporat de fàbrica i que et fa, si més no, estar complet. Gràcies Guillem. :)